Què volen que els digui: a casa ens ha agradat molt, però molt, el desplegament d’atrezzo nadalenc per les Arcades, Meritxell i plaça del Poble. No hi fa res que la pista de gel sigui trampa, ni que dissabte anéssim amb la nena dues vegades, dues, fins a l’oficina de correus màgica (sic) –a les onze del matí i a les cinc de la tarda– i totes dues ens la trobéssim tancada i barrada. Ni un trist horari a la vista: dubto que hi tornem, ara, però sense rancúnies. Tampoc no hi fa res que no trobessin cap moment millor per al castell de focs artificials que dijous al vespre, just a l’hora que la nena una altra vegada se'n va a dormir –l’endemà tenia col·legi, és el que passa amb els nens i els dies laborables. Ni que no quedi clar de què serveixen aquestes andròmines gegants de vidre que han aparegut al costat dels fanals –¿és provisional o definitiu, l’emplaçament?– ni que el meu amic, quan va veure la parada del bus de Meritxell, digués una vegada més que en aquest país lliguem els gossos amb llonganisses. I tant, que sí: aquesta llonganissa ens ha costat exactament 430.000 euros, als veïns de la capital –perquè pagant sant Pere canta– i ningú no podrà dir que no llueixi. Les casetes del poblet, tan rústiques, tan alpines, una monada. Per no dir les boles gegants de les Arcades, èmules de les esferes aquelles del Consell al land art de fa dos anys. Vaja, que els comerciants i restauradors del centre històric estaran per fi contents. I amb bons motius. Ara només falta que també n’estiguem, de contents, els veïns que hem pagat religiosament el sarau amb el foc i lloc que l’honorable senyora cònsol ens vol apujar. Podria començar amb una repassadeta del carrer la Llacuna, convertit els últims temps en latrina canina. No llueix tant, és veritat, però tampoc no costa 430.000 euros.
