Hi ha persones que, sense fer gaire soroll, canvien les coses. Que no busquen protagonisme, però acaben esdevenint imprescindibles. Irina Robles és una d’aquestes persones. Quan penso en ella, penso en la constància, en la fe en la cultura com a eina de transformació, i en aquella mena de llum obstinada que només tenen els qui estimen de debò el que fan.
Fa anys que la Irina treballa pel teatre i per la formació d’actors i actrius a Andorra, un país on dedicar-se a la cultura -i encara més, al teatre- és un acte de fe. En un lloc petit, sense la infraestructura ni els circuits naturals dels grans centres escènics, cal una dosi extraordinària de tenacitat per creure que és possible construir un espai per a la creació, la pedagogia i la vida escènica. Ella ho ha fet.
Amb L’Animal Escola de Teatre, Irina Robles i Juanma Casero van fundar molt més que una escola. Va crear un lloc on els joves, i no tan joves, poden descobrir la seva veu, entendre què significa expressar-se davant dels altres, perdre la por i trobar una manera d’estimar el món a través de l’art i la cultura. L’Animal no és només un espai de formació: és un laboratori d’ànimes, un refugi i una petita fàbrica de confiança. Per això, en un país com el nostre, la seva existència és gairebé un miracle quotidià.
El premi Iberoamericà de gestió escènica Guillermo Heras que la Irina va rebre fa poc en reconeixement a la seva trajectòria, és molt més que un reconeixement individual. És la confirmació que la feina feta amb coherència, sensibilitat i visió travessa fronteres. I és també un homenatge a tots els qui, des de la discreció i l’esforç, fan possible que la cultura visqui en contextos on no sempre és fàcil fer-la créixer. El teatre necessita espais, suports i públics, però sobretot necessita persones com ella: valentes, constants, i amb una mirada que uneix rigor i humanitat.
Conec poques persones que treballin amb tanta delicadesa i tanta força alhora. L’Irina sap escoltar, sap fer callar els egos, sap construir equip, i sap, cosa poc freqüent, posar-se al servei del projecte i no a sobre d’ell. Aquesta generositat, que a vegades passa desapercebuda, és el que ha fet possible que a Andorra molts joves hagin trobat un camí dins del teatre, o almenys un espai on entendre’s millor a si mateixos.
Quan la veus dirigir, actuar, o coordinar algun projecte, o simplement estar present, tens la sensació que tot es posa a lloc. No per imposició, sinó per harmonia. I això només passa quan darrere hi ha una ànima que sap que el teatre no és una professió, sinó una manera de viure.
Aquest premi ha d’encoratjar també totes les persones que creuen que la cultura pot arrelar fins i tot a les muntanyes més altes. És un reconeixement a una forma de resistència, a una vocació que ha sabut convertir la precarietat en força i la passió en motor. I és, sobretot, un recordatori que Andorra pot ser un país on el teatre tingui futur si continuem creient-hi com ho fa ella.
Perquè, al cap i a la fi, Irina Robles ens recorda que fer teatre aquí és un acte d’amor. Amor pel públic, pels actors, pels projectes, per la gent i pel país. I que aquest amor, com la seva llum, no s’apaga mai.
