Un dels jaciments més interessants del Pirineu, amb el permís de Llívia, el Castellot de Bolvir i el castell de València d’Àneu, el trobem a casa nostra. La major part dels habitants del país poden albirar-lo aixecant la vista sobre l’immens penyal que domina Santa Coloma. Es tracta del conjunt arqueològic de Sant Vicenç d’Enclar, darrerament notícia per l’esfondrament del seu mil·lenari campanar preromànic, que sortosament estarà reconstruït en pocs mesos, de forma fidedigna. 
El roc d’Enclar és un jaciment importantíssim. Ens ha aportat moltes dades de la nostra història, donant-nos informació ininterrompuda de més d’un mil·lenni, especialment des de l’època romana fins a l’alta edat mitjana. Un turó dominant, des del qual es controla tota la vall central del país, i la Margineda, va ser lògicament aprofitat per tots aquells actors del nostre passat, que van tenir un protagonisme transcendent al nostre territori. Romans, visigots i senyors medievals van deixar-hi la seva petjada. També els musulmans, fet molt desconegut en general.
Però anem a pams. Els romans van ser els primers a donar un ús important al turó. Els arqueòlegs van desenterrar unes infraestructures destinades a la producció de vi. Aquestes estaven composades per les restes d’una premsa de grans dimensions, així com uns cups que servien per fermentar el most resultant de la premsada del raïm. Roma, o la seva influència, van ser ben present al roc.
La caiguda de l’Imperi Romà d’Occident l’any 476, va significar un nou canvi geopolític. El nostre racó de serralada va veure’s afectat per la dominació del regne visigot, que inicialment va tenir la seva capital a Barcelona, per traslladar-la a Toledo després. Molt probablement va ser en aquest període quan es va construir l’església de Sant Vicenç, entre els segles VII i VIII. Aquest fet la converteix en un monument antiquíssim, només equiparable a la de Santa Coloma, que devia ser construïda poc després. 
L’any 711, els musulmans entren a la Península Ibèrica, per restar-hi, a bona part d’ella, gairebé vuit-cents anys. Només els francs, a la batalla de Poitiers de l’any 732, van frenar el seu avanç per conquerir el vell continent. Tanmateix, aquest fet no va evitar que els sarraïns controlessin tot el vessant sud de la serralada, més de vuitanta anys. L’establiment de la Marca per part dels reis francs, amb la creació dels comtats catalans, va acabar amb el domini àrab del nostre territori.
Tenim una prova arqueològica extraordinària que avala la presència musulmana al nostre país. Es tracta d’un carreu de pedra decorat amb escriptura àrab, que va ser desenterrat pels tècnics a l’interior de la capella  de Sant Vicenç. En el text es pot llegir “al-afiya”, pintada en vermell, que literalment significa salut.
Aquest fragment escrit devia pertànyer a una sanefa decorativa que no s’ha conservat. Tanmateix, és una peça raríssima, atès que obre de bat a bat la hipòtesi que, la primitiva església visigoda d’Enclar podria haver fet les funcions de mesquita durant les dècades de dominació musulmana. No seria un fet inusual, l’aprofitament d’espais sagrats anteriors per establir els nous cultes dels senyors dominants. Les mesquites de Còrdova o Damasc ens són dos bons exemples. Una curiositat, les mesquites ibèriques no estaven direccionades a la Meca, sinó al sud, fet que feia aprofitables molts edificis sagrats anteriors. Sant Vicenç també oferia aquesta possibilitat. 
Al-Àndalus va representar una època de gran esplendor cultural, científica i econòmica. Coneixem a través d’aquesta cultura el llegat dels filòsofs clàssics, avenços en medicina, agricultura o enginyeria. A Andorra, conservem una petita relíquia d’aquesta civilització, que no pot ser menystinguda de cap manera, i més quan no tenim cap element escrit conservat al país d’època ibera, romana o visigoda.