Aquest cap de setmana hem acollit a casa nostra el Ben. Vaig conèixer l’Andrew, el seu pare, fa gairebé trenta anys, quan jo vivia a Barcelona i ell hi va passar un any per aprendre català i estudiar el bilingüisme. ¿Com no ens havíem de fer amics, una jove de la Seu i un xicot d’Arkansas que estava estudiant la llengua de Llull i Verdaguer? En aquests gairebé trenta anys, un cop l’Andrew retornat als EUA, ens hem vist tres vegades, i aquest cap de setmana ha vingut el seu fill de 26 anys, en volta d’un mes i mig per Europa, a fer la darrera parada al nostre poblet diminut a deu minuts de la Seu. La ruta europea del Ben ha sigut: Londres, Amsterdam, Lucerna, Múnic, Florència, Atenes, Barcelona, la Seu d’Urgell, el Ges. Oh, Europa!
El regal que ens ha fet el Ben és, a través dels seus ulls, poder tornar a veure el paisatge que ens envolta, les muntanyes, la catedral, el carrer Canonges, el mercat de la Seu, els arbres del Passeig, com si ho féssim per primer cop, i així redescobrir-los, gaudir-los com si els acabéssim d’estrenar. 
Hi ha una cançó molt bona dels Amics de les Arts que imagina que “una empresa japonesa té un prototip de màquina capaç d’esborrar-te els records... I que, pelis, discos, llibres, llocs, què donaríem molts per tornar a viure’ls com el primer dia”. Us ho imagineu? Tornar a llegir El petit príncep per primer cop, tornar a veure Psicosi sense saber com acaba, contemplar el mar com la primera vegada que el vas tenir davant dels ulls, veure aparèixer de sobte el perfil afilat de la torre Eiffel enmig d’un carrer de París, tornar a celebrar algun dels gols del teu equip, creuar el pont de Brooklyn a peu. Doncs resulta que sí, que es pot reviure aquest moment, i no cal recórrer als serveis de cap empresa japonesa, només cal il·lusionar-se i fer-li veure allò per primer cop a una altra persona que aprecies, concentrar-se a mirar-ho des dels seus ulls i es produeix el miracle. Allò que has tingut davant dels nassos dies, mesos i anys sense fer-li ni el més remot cas, el pont dels Escalls, la torre de Caldea, la terrassa del Prat del Roure, el Santuari del Meritxell, quan ho miren uns ulls que no ho han vist mai abans, pren una vida nova que t’enlluerna. Potser és per això que a tots ens agrada tant ensenyar als petits i als de fora allò que estimem, més per mostrar-nos-ho a nosaltres mateixos que no pas a ells. 
Si els ulls dels petits i dels forasters ens fan veure allò que tenim al davant amb una mirada fresca i acabada d’estrenar, l’altra mirada que també ho trasbalsa tot, si tenim la sort que algú ens l’ofereixi, és la dels padrins, la dels que són molt més vells que nosaltres i allò que tenim al davant i ens mostren ho havien començat a veure i a contemplar molts anys abans que nosaltres naixéssim. A la meva tieta Maria, ara que viu a la residència d’avis, el que més li agrada al món és sortir a passejar al jardí i mirar-se el perfil del Cadí. Se’l mira i se’l remira i jo el primer dia simplement li vaig llençar un cop d’ull distret perquè soc de la Seu i el Cadí l’he vist gairebé tots els dies de la meva vida, però el segon dia, en tornar-me’l a mirar, vaig entendre que el que veia la meva tieta entre els solcs de la seva muntanya preferida eren tots els anys de la seva vida i totes les persones que hi han passat, els que encara hi són i els que ja no, però que com ella, han viscut sempre sota la falda d’aquesta muntanya. 
Aquests dies, uns ulls joves americans i uns ulls vells del Pirineu, amb les seves mirades lluminoses, m’han ensenyat a tornar a mirar i descobrir de nou tota la bellesa que tenim al voltant i que de vegades ni veiem.  Avui, el meu amic Ben se’n torna cap a Arkansas, i la meva tieta fa 85 anys i jo em quedo amb el seu regal. En gaudiré molt!