Qui no s’ha perdut mai durant hores entre les pàgines d’un dels llibres de Tria la teva aventura que a Espanya ha editat durant anys Timun Mas? Doncs això mateix és el que ens ha proposat Netflix amb el capítol Black Mirror: Bandersnatch ara fa uns dies de la mà del creador, Charlie Brooker. Si no n’heu sentit a parlar, o si encara no ho heu provat, feu tard.

Per a qui no ho conegui, Black Mirror és una sèrie de capítols autoconclusius que destaca per fer una crítica àcida en clau de ciència-ficció sobre les possibles problemàtiques que poden derivar de les tecnologies d’avui en dia. Tot i tenir capítols més encertats que altres, està clar que no deixa indiferent ningú que s’hagi animat a veure-la. I un dels seus grans mèrits, al meu parer, és que ha sabut anar renovant-se i adaptant-se als canvis. Això és el que queda palès amb aquest nou capítol que mencionava a l’inici: la sèrie, que originalment no estava a la famosa plataforma de VOD, ha aprofitat de forma excel·lent les possibilitats que ofereix aquesta finestra de visionament. I ho ha fet mitjançant aquest capítol interactiu.

Bé és cert que no és la primera vegada que s’ha provat una experiència en què l’espectador pot triar la seva història en el medi audiovisual. Però en cap cas s’ha fet amb una repercussió tan gran com en aquesta ocasió. El capítol ha estat força criticat per l’aparent simplicitat de la seva història, que relata com l’Stefan –FionnWhitehead– un jove programador de videojocs, s’obsessiona per poder adaptar el seu llibre preferit. Un llibre que, lògicament, ofereix al lector la possibilitat de triar diferents camins per al protagonista. I la gràcia rau que, al mateix temps, som nosaltres qui decidim quin és el destí que volem per a aquest jove programador. Sense entrar en més detall per a no esguerrar l’experiència a ningú, dir que Brooker juga de forma admirable les cartes de les quals disposa tant a nivell de forma com de contingut.

Atrevir-se a dir que aquest és el futur narratiu de l’audiovisual és agosarat. Però sí que obre un món de possibilitats a explorar. Els espais de visionament estan canviant –jo, per exemple, no tinc ni televisor a casa. I no em cal– i les formes de narrar també. Estic convençut que no trigarem a disposar de noves propostes similars a aquesta en un futur proper, i que cada cop seran més els creadors o realitzadors que s’atreveixin a apostar per aquest mode de narrar. Inclús en sales de cinema comercials, on mitjançant dispositius mòbils o aplicacions, es podria crear un joc similar i, fins i tot, de forma coral amb els espectadors. Sigui com sigui, el que és més important és que la forma no ens faci perdre de vista la necessitat d’explicar bones històries.