Una passejada per Gerri
L’antiga església abacial és la part més vistosa del que resta de l’antic monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal. Es troba a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, just al davant de l’esmentada vila, capital del municipi del Baix Pallars, amb la qual es comunica a través d’un pont de factura moderna però de fonaments medievals.
El monestir de Gerri era sense cap mena de dubte el més important del Comtat de Pallars. Un prevere anomenat Espanell donà el 807 a Sant Vicenç de Gerri –així es deia originalment– l’esmentada església i també tot el seu terme, que a grans trets serà el territori que es coneixerà fins al segle XIX amb el nom d’Abadiat de Gerri. Aquest monestir segueix una pauta de fundació de tradició visigoda. Probablement en els primers anys funcionaria amb una regla d’aquest origen però poc després, el 839, adoptà la de Sant Benet, com era corrent en els monestirs del bisbat després de la reforma religiosa carolíngia. Una reforma duta a terme a conseqüència de la integració en la cultura franca dels comtats catalans. Amb l’excusa de combatre l’heretgia adopcionista defensada pel bisbe Feliu d’Urgell, els francs o carolingis imposaren un canvi polític i cultural, més que religiós, sense precedents. Aquesta reforma fonamentà la base d’un nou empelt cultural i una dependència política amb el nord que perdurà durant uns segles.
Els primers senyors del Pallars, els comtes de Tolosa, d’estirp carolíngia, li atorgaren el 849 un precepte d’immunitat. Més endavant, el monestir es consolidà sota el patronatge dels comtes de Pallars, el que serien els seus grans benefactors. Com a conseqüència de la Reforma Gregoriana, els comtes el subjectaren el 1096 a un monestir més gran, el de Sant Víctor de Marsella. Aquest lligam, lluny de perjudicar-lo, l’enfortí. A tall d’exemple, un altre monestir català lligat a Sant Víctor de Marsella fou el de Santa Maria de Ripoll, la gran abadia benedictina de la Catalunya que avui anomenem vella.
Possiblement el bisbe Ot, fill dels comtes de Pallars, Artau i Llúcia de Marca, i sant de l’església catòlica, rebé en aquest cenobi part de la seva formació cultural. Sense anar més lluny, l’actual església té força semblança estilística amb la Catedral d’Urgell que impulsà aquest venerat prelat. Dins de l’esmentada església, es troba un sepulcre que la tradició local ha fet del bisbe, però que segurament es correspondria a la d’un abat. Sant Ot rebé sepultura a la catedral i les seves restes es conservaren en un altar incendiat durant la Guerra Civil del 1936.
La salera el veritable manà de la contrada. Sorgia en una font d’aigua propera al riu i constituïa la principal font de riquesa del monestir. S’extreia de les basses d’evaporació. Servia per conservar aliments i per alimentar les ramades que passaven per la cabanera de Taús en les seves anades i vingudes estacionals del Pirineu a la terra plana.
Versió per a imprimir