Se m’ha ocorregut el guió d’una pel·lícula de terror, a veure què us sembla: el personatge es desperta al matí, es dutxa, esmorza ràpidament i surt a treballar. Tanca la porta, agafa l’ascensor i va al pàrquing. Puja al cotxe i entra en la carretera. El viatge fins a l’oficina és normalment de 45 minuts. Un viatge normal, com cada dia... fins que, després de mitja hora, s’adona que s’ha deixat el telèfon mòbil a casa seva. No pot anar a buscar-lo i no tornarà fins d’aquí a nou hores.

Esgarrifós, oi? Amb això, crec que vaig directament als Gaudí o als Goya. Ara bé, a quants de nosaltres ens ha passat això? A gairebé tots, encara que sigui una vegada. La qüestió no és aquesta, ni tampoc per quina raó ens creiem tan importants com per suposar que el món deixarà de girar si no estem disponibles per a la resta de la gent, encara que sigui per un grapat d’hores. Això és un problema de l’ego i la vanitat, i alguna vegada ja n’hem parlat per aquí. La qüestió, avui, és una altra, i té a veure amb una pregunta bàsica: per què ens costa tant pensar?

Em direu, què té a veure això amb oblidar-me el mòbil a casa? Doncs tot. Estem acabant l’estiu i amb ell, les nostres vacances. I si heu viatjat a alguna ciutat, haureu pogut veure el que, òbviament, es veu a tot arreu, però la quotidianitat i la rutina fa que ens passi desapercebut perquè nosaltres també estem dins d’aquesta mateixa roda.

I què és això que es veu? Que la gent, als bars, al metro, al bus i fins i tot caminant pel carrer, està tot el dia mirant el mòbil. I el pitjor és que és igual si estan sols o acompanyats. I què té a veure això amb pensar? Que ens perdem la possibilitat de viure aquests moments en els quals simplement estem amb la mirada perduda, o enfocada al sostre, o a terra o a qualsevol altre lloc, i la nostra ment està viatjant. I els nostres pensaments ocupen el lloc que els correspon: de pilots en aquest viatge. 

Aquest viatge es dona quan no tenim una altra cosa per fer, quan ens estem avorrint o deixant que el temps passi. Perquè si no pensem, si no reflexionem sobre les coses, la nostra vida simplement succeeix, però no som nosaltres qui en té el control. Perquè només estem ancorats en la freqüència de la reacció en lloc de l’acció. Perquè per actuar cal tenir un mapa i conèixer-ne el perquè, el com, el quan, etc., i tot això arriba a conseqüència de l’exercici del pensament crític.
Però sembla que no ens agrada, perquè estem constantment entretenint les nostres neurones, encara que m’inclino per pensar que el verb ideal seria anestesiar. És trist, i encara que m’esforço per no estar dins d’aquest grup, entenc que per a molta gent només el fet de pensar, sigui com una pel·lícula de terror.