Després de passar deu dies de quarantena gripal, em desperto com el dinosaure de Monterroso per topar amb el mateix món confús. I no sé què pensar. Literalment.

Zygmunt Bauman ja no hi és i necessito un cervell ben moblat que m’orienti, que funcioni com una brúixola moral. Ara que m’havia acostumat a ingerir dos litres de modernitat líquida cada dia per prescripció ideològica. Així que si he de portar a terme un procés de selecció, no conec millor criteri per aplicar que la popularitat. Ja m’he declarat frívola en el passat i no és qüestió de canviar ara.

M’anima descobrir que els departaments de màrqueting editorial s’han implicat en la promoció d’autors considerats més minoritaris del que se suposa. En el top 100 de pensadors globals m’atreuen dos noms. El primer és algú que està qualificat com la “nova estrella de la filosofia”. El sud-coreà Byung-Chul Han. Entre la seva bibliografia de títols de curta extensió començo per La sociedad de la transparencia, on, en temps de les xarxes socials, ja no hi ha “cap comunitat sinó acumulacions d’egos incapaços d’una acció comuna, política, d’un nosaltres”. L’alternativa és l’eslovè i poc ortodox Slavoj Žižek, considerat l’Elvis de la teoria cultural. M’interessa el seu plantejament a El acoso de las fantasías de com el món contemporani està ple de fantasmes.

Des d’un punt de vista formal, això representa passar de la modernitat líquida a una societat de la transparència fantasmal. I no tinc la més remota idea de com es paeix aquest nou escenari. Transparència i fantasma. Una combinació ben curiosa que no sé per què em sona d’alguna cosa...

La grip m’ha deixat en baix rendiment i no estic per aprofundir gaire en res. Així que, sentint-ho molt, entre Han i Žižek m’inclinaré per Hans Christian Andersen i les transparències d’aquell fantasma que apareixia a El vestit nou de l’emperador. Impossible no admetre la perversa associació d’idees i imaginar el paper de l’emperador interpretat per l’innombrable. El lord Voldemort de la Casa Blanca.

A la fi, como deia Italo Calvino, la grandesa dels contes de fades és que són verdaders. I ric una mica. Una mica molt mica. Que després m’entra la tos.