He dedicat el Nadal a digerir neules i poesia. I un vers de Tomas Tranströmer em té fascinada: “Cada persona és una porta entreoberta.” Llegeixo a continuació la història commovedora de la fotògrafa Maureen Drennan, que va recórrer també a Tranströmer per simbolitzar la depressió que patia el seu home: “Dins teu s’obre, interminablement, volta rere volta.”
(No hauríem de subestimar amb tanta condescendència el potencial alliberador de la poesia. És cert, no cura malalties, però, com deia Yorgos Seferis, “és prou forta per ajudar”.)
La Sylvia Plath ho tenia clar, i així ho va recollir als seus Diaris: “M’estava començant a preocupar la possibilitat de convertir-me alegrement en una dona pràctica i avorrida: en lloc de llegir Locke, per exemple, o d’escriure..., em poso a fer un pastís de poma, o a estudiar The Joy of Cooking [“El plaer de cuinar”], i a llegir-lo com si fos una novel·la interessantíssima. ‘Prou! –acabo dient-me. Trobaràs refugi en la vida domèstica i t’anul·laràs llançant-te de cap al bol de la massa de les galetes amb mantega.’ I només ara he agafat el beneït diari de Virginia Woolf que, juntament amb diverses novel·les seves, vaig comprar dissabte amb en Ted. Ella va superar la depressió i les cartes de rebuig de Harper’s (ni més ni menys!... i jo a penes puc creure que també als Grans els rebutgessin!) netejant la cuina i després cuinant lluç i salsitxes. Beneïda sigui. Sento que la meva vida està unida a la seva d’alguna manera.”
Neules i poesia.
Aquest fragment dels Diaris de Plath l’he descobert al mur del Facebook de la poetessa mexicana Esther M. Garcia. Per a ella “la poesía era la imagen de mi hermana bailando entre la oscuridad de la cocina, mientras yo la miraba escondida bajo la cama para que mi papá no me golpeara”.
(Com tampoc podem menysprear la seva capacitat evocadora, contundent i precisa.)
I sé que hauria d’aprofitar aquest espai per fer algun tipus de balanç sobre el desconcertant 2016 que hem deixat enrere. O per projectar auguris desbaratats sobre el nou any que tot just desperta. Però en soc incapaç. Una mica com la Plath, no voldria caure en una domesticitat “opinadora”. No quan la poesia és el darrer refugi d’una imaginació que “empeny amb força contra la pressió de la realitat”, que recordaria Wallace Stevens. I, a més, s’erigeix com a “instrument per ajustar i corregir els desequilibris del món”, que afegiria el meu admirat Seamus Heaney.
A vegades em pregunten per què és important la poesia.
A vegades trobo una resposta.
D’altres una porta entreoberta.
