Un estudi ens donava pistes la setmana passada sobre l’increment de l’abstenció en els darrers anys. Les dades semblen mostrar que el fenomen està força relacionat amb la crisi econòmica. També coincideix en el temps amb un sentiment que es va expressar arreu del món, des d’Egipte fins a Estats Units passant per Grècia o Espanya, i que reclamava una democràcia real i que els drets de les persones es posessin al davant dels grans poders econòmics i financers. L’informe sobre la caiguda de la participació en les eleccions a Andorra recull algunes apreciacions dels abstencionistes. Els polítics que ahir eren en un partit avui són en un altre, diuen. Cal que la “classe política” es renovi. Critiquen la manca de transparència. Tots els polítics són iguals. I, un element preocupant, veuen la política andorrana com una forma per aconseguir algun guany personal. Sembla que un cop diagnosticada la malaltia, de poc serviran les campanyes que es puguin impulsar per sensibilitzar la població de la importància de votar. Potser allò per a què hauria de servir el treball és per afavorir una reflexió al si dels partits polítics. En les seves formes de treballar (potser massa piramidals i poc adequades a la configuració d’una societat que cada vegada té més coneixements) i en els seus objectius (llegeixi’s màquines electorals). I també hauria de permetre analitzar el funcionament del sistema democràtic. Més capacitat de participació i decisió és el que demana la gent. Els abstencionistes diuen que la seva acció és una crítica al sistema. Seran els partits els que hauran de moure fitxa, doncs.
