Aquesta rentrée social, política i econòmica s'obre pas, a nivell mundial, en un clima d'excepcionalitat persistent. Allunyada de la tradicional represa gradual després del parèntesi estival, la tornada a la rutina s'escenifica en un taulell internacional profundament fragmentat, on les crisis multifactorials han deixat de ser fets aïllats per esdevenir un estat estructural.

Es cert que la geopolítica i seguretat estan en fallida i que el marc de cooperació internacional i multilateralisme basat en regles es troba en un punt d'inflexió crític. L'escalada de conflictes com el de Palestina, el d’Ucraïna o l’Iran, la nova definició d'aliances estratègiques i el creixement de la tensió entre grans potències han erosionat la noció de seguretat global, substituint la diplomàcia preventiva per una lògica de rearmament, de malfiances i de blocs oposats. I amb la població civil d’arreu que viu amb danys col·laterals continus. Com per exemple, el fet inèdit que el combustible sigui més barat a Espanya que a Andorra. També hem vist com aquests darrers mesos la Unió Europea ha posat entre parèntesi la transició energètica, perllongant la vida de les energies fòssils i blanquejant l’energia nuclear.

Alhora, les tensions polítiques i el qüestionament institucional que fan arreu del món les poblacions mostren polaritzacions accentuades. Aquest estiu, per exemple, s’ha apreciat la poca capacitat dels governs per oferir respostes ràpides a problemes complexos com la gestió migratòria o el canvi climàtic. Fotos com l’entrada massiva de persones a Ceuta el 30 i 31 de juliol o el descontentament de poblacions del departament de la Gironda amb la gestió de l’extinció dels focs de finals de juliol en són un exemple. Que lluny queden aquells anys 1990 i inici dels 2000 on la cooperació, la pau entre nacions estava de moda i no es veien afectats per tendències proteccionistes o nacionalistes. Ara, el context fa que els pobles tant a Europa com arreu siguin més conservadors i més tancats. I aquesta realitat alimenta la manca de consens en organismes multilaterals, desvirtuant-ne les bondats.

I així és com, astorats, veiem com el president dels EUA ignora l'ONU, crea el seu propi organisme internacional de cooperació amb estats afins, que pagant, accepten entrar en un club privat per dirigir el món tutelats pels nord-americans. I és que Washington ha passat de ser el garant del lliure comerç global a ser un actor de proteccionisme agressiu tot i imposant els seus interessos econòmics en l'àmbit mundial. No és cap secret que el món viu des de fa quasi dos anys al ritme de convulsions polítiques i econòmiques.

Els EUA, mitjançant la Inflation Reduction Act i una política de sancions encreuades, imposen un model on la seguretat nacional i el friendshoring que és el comerç només amb els aliats fidels, passen per davant del mercat lliure. En aquest context, la Unió Europea es troba atrapada en un dilema existencial. Dependent històricament de la seguretat dels EUA i de l'energia o dels mercats de l'Est, ara intenta construir una 'Autonomia Estratègica'. Però la seva resposta és lenta i feixuga per la burocràcia, la inflació de regles i les divisions internes. Mentre que la Xina actua com el motor econòmic de l'alternativa al dòlar, utilitzant la seva capacitat industrial i el domini de matèries primeres crítiques com a eina de pressió, i que Rússia ha desaccelerat i fins i tot trencat els seus vincles amb Occident, convertint-se, entre altres, en un proveïdor energètic clau per a l'Àsia.

Finalment, els BRIC funcionen com un pol d'atracció per al Sud Global, creant sistemes de pagament financers fora del control de l'SWIFT i el dòlar per escapar a la influència occidental. I és en aquest ordre internacional en descomposició, que petits països com el nostre intenten sobreviure conscients de la seva vulnerabilitat.