Una ‘République en danger’

Va ser l’any 93, en una entrevista periodística que vaig fer a Jean-Paul Alduy, que el nou alcalde de Perpinyà, successor del seu pare Paul Alduy en la saga familiar que va governar la ciutat rossellonesa durant mig segle, en resposta a una pregunta meva sobre si el fet que la Catalunya del sud hagués recuperat l’autonomia política podia produir un efecte mirall i despertar un esperit autonomista al nord, em va donar el titular: “Monsieur, la République n’est pas en danger à Perpignan!”, em va dir. Així es despatxava el polític que havia posat en marxa la campanya “Perpignan, la Catalane” inundant la ciutat de banderoles amb les quatre barres i que, entre altres gestos, havia donat via lliure a la catalanització lingüística de la Mediateca municipal. Però, una autonomia regional? Parbleu, Monsieur, això seria la fi de la República!
Per menys es va alarmar el prefecte departamental dels Pirineus Orientals, Rodrigue Furcy, un jove funcionari de 42 anys nascut al nord de França i que fins a l’agost del 2020 va ser cap del gabinet adjunt del copríncep Macron, quan va portar als tribunals cinc batlles nord-catalans, els d’Elna, Portvendres, Sant Andreu de Sureda, els Banys, Palaldà i Tarerac, per permetre l’ús del català en els plens municipals, malgrat que el que es deia era religiosament traduït al francès en les actes.
La vista de la causa va tenir lloc al tribunal de Montpeller el mes passat. Segons em conta un amic que hi era present, una fiscal encesa com un carbó va defensar amb dents i ungles la identitat i la integritat de la République que els quatre acusats pretenien fer bocins amb la seva conducta poc patriòtica i anticonstitucional, i va demanar un càstig exemplar. Els batlles no van dir res i van cedir la paraula als seus advocats. Llàstima. El de la vila d’Elna hauria pogut parlar, per exemple, de l’episodi històric conegut com la “massacre d’Elna” com a fonament més antic de la imposició del francès a la Catalunya del nord del Pirineu. El 25 de maig del 1285, en la croada contra el rei català Pere el Gran, les tropes franceses de Felip l’Ardit van assetjar aquella població durant tres dies i quan van aconseguir entrar, segons resa una làpida commemorativa ubicada al claustre de la catedral d’Elna, “van prendre la vila i van matar tots els homes i forçaren totes les dones que hi havia fins i tot sobre l’altar. Els francesos enderrocaren totes les cases, no hi quedà gairebé una pedra sobre l’altra, despullaren les esglésies i hi calaren foc”.
D’aquí a pocs dies el jutge dictarà sentència. Si és condemnatòria, quedarà clar una vegada més que, en qüestió lingüística, els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat són una pura entelèquia. Si és absolutòria, la maniobra del prefecte haurà quedat com una pallassada, però també com un avís per a navegants. Mentrestant, els batlles ho tenen clar: “No lluitem per la llengua dels nostres avis, sinó per la dels nostres nets”, va declarar a la premsa el d’Elna, Nicolas Garcia.