Hi ha tantes pel·lícules i sèries judicials ianquis que coneixem molt millor el funcionament de la seva Justícia que el de la Batllia. Així és freqüent veure tribunals populars i cada cop més a Espanya en aplicació de la Ley Orgánica del Tribunal del Jurado. Sigui com sigui això de ser jurat deu ser un pal i cal fugir-ne. Com si amb el sometent truquen fins i tot als que tenen artrosi. I no ho faríem per no voler complir amb els nostres deures cívics, sinó perquè alguns no ens sentim capacitats per ser jurat quasi de res, tret del Festival d’Eurovisió, on hem desenvolupat una sòlida jurisprudència en el concurs de les coreografies impossibles, els personatges estrambòtics, la brillantor, les coloraines i les cançons esbojarrades tot fent un curs accelerat de geopolítica, perduts entre els països sorgits després del desmembrament de la Unió Soviètica: de Moldàvia només sabíem, per exemple, que Amanda Carrington va ser la seva princesa a Dinastía i res més.
Perquè jutjar ja jutgem. Als que utilitzen anglicismes com foodie a les xarxes socials, als que parlen de sinergies i de fulls de ruta, als aristòcrates que han d’exhibir els seus castells a l’¡Hola! per pagar les nòmines del servei i a Luis Cobos per compondre Las Leandras, sarsuela himne d’un règim totalitari en una terrorífica distopia futurista. I també a les russes de la natació artística. Van copiar a les espanyoles i van guanyar la medalla d’or. No és il·legal, però canta. A més, com més coses regulen els governs, pitjor és la convivència i més gran la intransigència. L'hipotètic ciutadà modèlic s’erigeix en apòstol a les xarxes socials, i en agent de l’autoritat als carrers. Sense oblidar els justiciers d’Internet, aquells que s’abraonen sobre víctimes com el cas de Martín Escola, concursant de Saber i ganar. Molt fardar que has vist a Montpeller l’Odissea de Nolan en IMAX 70 mm, per a la mínima ocasió, agafar el mòbil i començar a etzibar disbarats amb aquells dits que només haurien de teclejar poemes èpics grecs d’Homer i d’Eumel de Corint.
Per això, tenir a les teves mans el destí judicial d’una persona fa feredat perquè costa abstreure’s de les notícies, dels comentaris i de les xarxes socials. És difícil pensar que algú pugui conèixer a fons el tràfic d’influències o la malversació de fons sense haver estudiat Dret. Encara que sempre és millor anar de jurat que d’imputat. I si et toca seure al banc dels acusats, que al tribunal hi hagi la Barbara Carrera de la pel·lícula Yo, el jurado i que ens defensi Una rossa molt legal com Reese Witherspoon. Si no és així, que el cel ens jutgi com a Gene Tierney.
