A finals d'abril es va estrenar als cinemes la segona part de la pel·lícula El diablo viste de Prada. Han passat vint anys des de la primera entrega, una cinta que, no ho oblidem, va recaptar 326 milions de dòlars. La història ens torna a mostrar els actors principals de l’any 2006, amb Meryl Streep i Anne Hathaway al capdavant, però també n’apareixen d’altres, com Simone Ashley, Kenneth Branagh o Lucy Liu.
No en faré espòiler, tanmateix sí que comentaré aspectes realment interessants de la nova entrega. Sincerament, em pensava que em decebria (és el risc que corren les segones parts de qualsevol història), però la veritat és que m’ha sorprès gratament. 
La pel·lícula és una clara denúncia social sobre la transformació actual del món laboral, que avança a pas de gegant cap a la intel·ligència artificial i les xarxes socials, deixant al darrere una cua cada vegada més llarga d’aturats. La pel·lícula també toca temes com la cultura de l’esforç i el sacrifici per una causa major, la conciliació familiar, sobretot per a les dones treballadores, i, com no podia faltar en tractar-se de la diablessa més astuta i més à la mode: secrets, maquinacions, traïcions i asos a les mànigues.
L’actuació és correcta, en la mateixa línia que la primera, amb una esplèndida Meryl Streep que encarna una versió continguda de la famosa editora Miranda Priestly, que ja no és tan intocable com ho era abans i ha de contenir la seva llengua viperina.
La pel·lícula també explora els canvis i les posicions de poder, la decadència de les revistes impreses i l'auge del món digital, i tot plegat ho fa barrejant humor, sàtira i un xarrup de drama, un còctel que ha tingut un debut espectacular. En només quatre dies ha recaptat un total mundial de 233 milions de dòlars i s’ha posicionat com el millor segon debut del 2026.
La raó del seu èxit es deu, molt probablement, que la història gira entorn del món de la moda i de marques com Dior, Chanel o Versace, indústries que mouen una quantitat enorme de diners cada any i que no són indiferents gairebé a ningú. De fet, ja li ho diu la Miranda a l’Andy a la primera pel·lícula: el que portes posat va ser seleccionat per a tu per persones dins d’aquesta indústria. Des de dissenyadors fins a revistes com Runway. I li fa veure que, encara que l’Andy cregui estar "per damunt" de la moda, en realitat està completament influenciada per ella.
A tots ens passa i ningú se’n pot escapar, tret que vagi despullat pel carrer. Ens agradi més o menys el món de les passarel·les, les revistes, la publicitat tèxtil, les botigues digitals i les ofertes, tots, absolutament tots nosaltres, estem influenciats per la indústria de la moda. I potser és per això que la pel·lícula té un je no se quoi que ens atreu i ens enganxa, no només a les dones, sinó al públic de totes les edats.