Una serra mecànica a la claveguera

No m’agrada la tardor. Ni els paisatges amb –presumptament– boniques tonalitats cromàtiques, massa marrons per al meu gust, ni la foscor a les tardes. Potser és un empatx de quinoa, potser és l’impacte de sentir en una escola que, com que no hem de celebrar les festes religioses, no li direm “la castanyada”, sinó la “festa de la tardor”, “tot i que menjarem castanyes”. No tinc gens de ganes de celebrar festes religioses a l’escola –ja ho vaig fer durant molts, massa anys– però vivim dins d’un calendari, dins d’una cultura, no som marcians i potser celebrar la castanyada és més aviat una tradició cultural. No ho sé, no sóc antropòloga. Potser podríem proposar celebrar la festa del planeta i menjar tofu tots junts. I relliscar tots junts pel pendent del puritanisme que cau al pou del ridícul.

Mentre m’ocupo de temes tan transcendents hi ha una notícia brutal que fa dies que em xoca: el segrest i esquarterament del periodista Jamal Khashoggi (pocs dies després del també cruel assassinat d’una altra periodista a Bulgària, que havia denunciat casos de corrupció en un país de l’Europa civilitzada). L’assassinat de Khashoggi va tenir lloc al consolat de l’Aràbia Saudí a Istambul. Segons les informacions publicades durant tota la setmana passada hi ha indicis que quinze individus van viatjar des de l’Aràbia Saudí per cometre el crim, i que anaven armats amb una serra mecànica per a l’esquarterament ordenat des de la monarquia d’aquell país. Un argument de novel·la negra, molt negra, amb tocs gore i tot. Aquesta trama la inventa un escriptor i l’acusen d’exageració.

Els consolats i les ambaixades poden ser escenaris de festes amb bombons daurats i còctels exòtics però, segons com, poden ser escenaris macabres, ambients per on transcorren les clavegueres dels Estats. Clavegueres amb diferents graus de sordidesa i de subtilitat. Però el cas Khashoggi és un exemple, un macroexemple, dels moviments més perversos que campen pel planeta, una immersió de cop i de manera bèstia al fang de la realitat. La fragilitat extrema de la llibertat de premsa, el poc pes de l’oposició política, la impunitat del poder absolut malgrat ens omplim la boca d’organismes internacionals i de bones intencions, el poder i el xantatge econòmic i energètic, els enormes –i irrenunciables- negocis de la venda d’armes, la hipocresia de la diplomàcia... i tota una llista inacabable per acabar amb qualsevol mirada ingènua sobre el món. Un exemple bèstia de l’aliança eterna entre el poder econòmic i el polític i el caràcter sagrat dels interessos econòmics, en definitiva. Quin descobriment... I a sobre, cada cop és més tardor.