Els atemptats ocorreguts a Catalunya ens han deixat en estat de xoc. Hem patit dins nostre la més profunda tristesa per tant terror. Hem sentit por i ràbia. I en aquest context (en què es mesclen milers de sentiments, cap d’ells positiu), hem sentit celebrar cada mort dels joves que van perpetrar els atacs a mans de la policia. És clar que sí, diuen molts. Uf, respiren alleugerits d’altres. Però, que els autors dels fets siguin abatuts significa que ja estem deslliurats de reviure’ls? La resposta és no. Potser ens caldria anar a les arrels. Saber què ha portat uns joves amb tota una vida per davant a prendre part en aquest acte macabre, lliurant-se a la mort. De ben segur que de motivacions no n’hi deu haver només una, i que aquestes gens tenen a veure amb una qüestió de “cultures”, com alguns grups que atien l’odi ens volen fer creure. Però una de fonamental, i que massa sovint no rep l’atenció que hauria de tenir, és l’exaltació de la violència. L’exaltació de la violència al si de les societats europees. Per part de joves i vells. Ens fascina. I així ho demostra gran part de la producció cultural, que genera més violència i ens hi fa cada cop més insensibles. Com també ho és un dels principals valors de la nostra societat, l’èxit. Cal ser un triomfador. Aquí no hi ha lloc per a perdedors. Però malauradament la realitat no és una pel·lícula. I els herois quotidians res tenen a veure amb els nostres somnis i aspiracions. Potser la millor arma per combatre el terrorisme seria el foment de la cultura de la pau i l’educació en la no competitivitat. Construir una societat més humana on cap jove es veiés abocat a caure a les urpes de fanàtics, darrere dels quals hi ha un projecte polític que cal aturar.
