Demà em trucaria l’avi Ramon. Puntual al seu enyorat costum de felicitar-nos el sant a tots. Em trucaria encara que unes hores després ens trobéssim al dinar de Santa Elena, on en els anys de més afluència érem quatre les homenatjades. En acabar ens regalaria, només a dones i nenes (i els últims anys també al persistent Adrià), una petita caixa de bombons.
L’avi Ramon era “gracienc i fill del carrer Gran”. L’àvia Elena, si la memòria no em falla, de Sant Lluís. Jo, de manera tardana, del carrer Montseny –emocionalment a tocar de la Clota Verda–. Aquest cap de setmana el barri de Gràcia es preparava per a la festa major. Enguany se’n celebren 200 anys, però només n’he pogut veure els preparatius. He tornat momentàniament al barri i entre visites d’hospital i desplaçaments amb familiars he recorregut amb una certa calma molts dels espais afortunadament ignorats per les guies de viatge. Amb la meva mare ens aturem en una pintada inspirada escrita en una paret. Parla de la importància de fer arrels, de la necessitat de sentir-se d’algun lloc.
La reflexió m’acompanyarà en el bus de tornada a casa, on rescato de la meva llibreria un petit volum que algú (el mes d’agost de l’any 1957) va regalar a l’avi Ramon i l’hi va dedicar. Es titula La fiesta mayor de Gracia i commemora, amb una retòrica pomposa molt habitual del règim, els 60 anys passats que “ha dejado de figurar en el nomenclátor de las poblaciones hispánicas como Villa de Gracia, en estos momentos aún mantiene vivo aquel espíritu de cuando era regidora de sus destinos, a pesar de formar parte de la gran urbe barcelonesa”. El llibre es presenta en quatre idiomes (en català no, és clar) i recull fotografies històriques d’envelats, decorats, tómboles, sopars al carrer com a escenaris difuminats d’altres temps. A la versió francesa resulta provocadora la interpretació del text original que descriu l’esperit que manté viu el barri com un “esprit d’indépendance”.
Hi ha lectures ben edificants, com també dinars familiars inesperats. Dissabte, en una taula parada ben llarga, ens congregàvem una dotzena llarga dels descendents dels avis, entre fills i besnets. Era impossible no recordar les taules parades d’abans. En aquesta ocasió, però, s’hi van introduir petites variacions: un tast de guindillas i jalapeños en honor del cosí emigrat a Mèxic i, ja posats, un brindis pels Stark d’Invernàlia. Tot això endolcit amb el regust de cloenda de la xocolata que sempre algú ens regala abans de marxar.
“Coneixes aquesta publicació?” El tiet Ramon m’ensenya el número 25/26 d’Àgora Cultural, que es pregunta a portada: “Qui era Joan Riera i Simó?” No pot ser, li dic. Però sí. M’assabento que es tracta d’un membre apassionant de la branca de l’àvia Elena. Les famílies nombroses molt nombroses ja ho tenim, això de disgregar-nos i trobar-nos per, a la fi, confluir en una taula ben parada que et fa sentir d’algun lloc.