Benvolgut lector,
Amb la curiositat intacta i una certa esperança de retrobar-me amb el batec més essencial de la natura, vaig visitar Transitori, la mostra que Joan Xandri presenta al Centre d’Art d’Andorra la Vella. Una exposició ambiciosa que recull més de quaranta anys de trajectòria, on el paisatge –tant exterior com interior– es vol fer present a través de textures, gestos i pigments.
La proposta neix de la voluntat d’una immersió sensorial que apel·li als cinc sentits. Tanmateix, aquesta immersió es desplega de manera més suggerida que efectiva. Hi ha moments —sobretot en les peces recents, de traç més obert i gestual— on s’intueix l’intent de trencar el marc físic de l’obra i acostar-se al visitant, però en general, el recorregut manté una distància que es fa sentir. La promesa d'una experiència immersiva es queda a mig camí, potser perquè les condicions de l'espai o la disposició de les obres no acaben de reforçar aquesta dimensió.
D'altra banda, la varietat temporal i tècnica de les peces és testimoni d'una trajectòria àmplia i compromesa. Les obres dels anys noranta conserven una força simbòlica interessant –algunes figures animals evoquen una fauna quasi mítica–, i ofereixen un contrast atractiu amb les abstraccions més recents. Tanmateix, aquesta diversitat no sempre es tradueix en una narrativa fluïda. Hi ha una certa sensació de dispersió, com si els fragments de vida artística no acabessin de dialogar entre si.
Dit això, cal reconèixer l’esforç honest de Xandri per tornar a posar la natura al centre de la mirada. Hi ha un respecte profund per la matèria, una voluntat de captar allò efímer del paisatge que mereix ser destacada. Potser no totes les obres aconsegueixen emocionar amb igual intensitat, però en el conjunt hi ha moments de veritat –petites fissures de silenci– que conviden a aturar-se i escoltar.
En definitiva, Transitori és una exposició que, malgrat algunes mancances en el diàleg entre forma i fons, ofereix una oportunitat per aproximar-se a la mirada sensible d’un artista que ha sabut fer del gest i del pigment una forma de memòria. Una travessia que, si bé no és sempre profunda, té la virtut de recordar-nos la importància d’aturar-nos a mirar.
Amb cordialitat,
El teu amic.