Una vergonya, tot plegat

Bon dia a tothom!
Demà farà set anys de la meva col·laboració al BonDia. I allò que va ser una invitació de l’Andrés Luengo per parlar de cultura de tant en tant s’ha convertit en un vici mensual per parlar de tot.
Per celebrar aquest setè aniversari avui tornaré a parlar de cultura: fa molt pocs dies el sector audiovisual, concretament Imminent Produccions i Héctor Romance, posaven el crit al cel pel repartiment de les subvencions, que els impedeix dur a terme cap projecte tot i haver demostrat una trajectòria professional d’anys i diversos premis. 
Jo els diria que és normal. Els governs d’Andorra no han cregut mai en la Cultura, i molt menys en la seva professionalització. No tenen ni idea del que envolta la Cultura, per ells som una colla de vividors que fan un espectacle i que volen cobrar a preu d’or. Ara, això sí, si vens de fora i surts als mitjans de comunicació, et pagaran fortunes, per al seu gaudi personal, perquè hi perdran milers d’euros però és igual, queda molt bonic.
Poso dos exemples: Sax Fest i Ull Nu. Dos festivals de primer ordre, reconeguts internacionalment, creats del no-res per persones amb entusiasme i amor pel seu art. Al cap dels anys van aconseguir rebre una subvenció pública. Però a hores d’ara haurien de ser dos festivals que s’haurien de promocionar a escala d’Estat arreu del món. No tenen res a envejar a altres festivals estrangers, però no hi patiu, vigilem que no passi com el Festival de Pallasses, únic al món i se’l van carregar perquè “total, feien el pallasso”!
I, d’altra banda tenim l’Escena Nacional d’Andorra, concebuda per formar professionals i crear una companyia estable de teatre professional a Andorra, s’ha quedat en una entitat repartidora de subvencions i formadora de joves promeses que si volen professionalitzar-se hauran d’emigrar a l’estranger com han fet molts. Una vergonya tot plegat!
Canviant de tema. Ara que tindrem un nou-vell Govern i que s’omplirà la boca una altra vegada d’ajuts als petits empresaris, només un cas concret:
A la nostra empresa de restauració, després de la Covid vam començar a veure la llum del sol i vam tenir la feliç –o potser mala– idea de pagar el crèdit tou que ens havia concedit Govern. Però immediatament va arribar la invasió d’Ucraïna i tot es va tornar a descontrolar.  L’any 2022 no vam poder pagar els tres primers trimestres de l’IGI. Ens va arribar la reclamació tot dient que podíem ajornar-ho o fer pagaments parcials. Tot mentida! Que això només es va fer per la Covid, ara ja no. Presentem recurs: no vam pagar perquè vam preferir:
1. Pagar els empleats (que també és un deure).
2. Pagar la CASS (perquè els empleats no quedin sense cobertura sanitària i a sobre ens posin una multa que tampoc podrem pagar).
3. Pagar els proveïdors (si no ens serveixen material no podrem continuar treballant).
4. Vam creure que l’Estat tenia més múscul per aguantar uns mesos. Resposta: si l’heu cobrat l’heu de pagar en 10 dies i si no un recàrrec d’un 20%. 
D’això en diuen “ajuts” i jo en dic “usura” al petit empresari. Ho tindrem en compte. Per cert, m’agradaria saber qui i quant deuen alguns en impostos i a la CASS i no els passa res. Només per curiositat. És per si hem de tancar i fer fallida, per res més! Ni modos ni vergonya!
I un últim record per al nostre copríncep episcopal, que no se’n va poder estar de fer-se la foto amb el Rei Carles III, tot mostrant-li la seva gran bragueta embotonada de dalt a baix, i explicant-li que ell també era cap d’Estat, però catòlic. Per poc, esperem! L’enveja el consumia, ell no era rei, només príncep. Quina pena!! 
Au, BonDia tingueu!