Com és habitual, cada any en aquestes dates des que aquell llunyà ja 28 de juliol del 1993 Andorra esdevingués el 184è Estat membre de ple dret de l’ONU, el cap de Govern, acompanyat per la titular d’Afers Exteriors, estan participant aquests dies a l’Assemblea General de les Nacions Unides on, una vegada més, defensen l’aposta d’Andorra per un multilateralisme més inclusiu per fer front i buscar solucions als grans reptes mundials.
No per reiterativa la defensa d’aquesta via deixa de ser important. I és que la 81a Assemblea General de les Nacions Unides, marcada d’entrada pels conflictes bèl·lics a l’Iran i Ucraïna i sense oblidar la situació d’una Gaza que ja no apareix a les primeres pàgines de diaris ni a informatius de ràdio i televisions, arriba en un moment incert i de canvis en el tauler internacional, on vells enemics sembla que es donin la mà i aliats de sempre es miren amb una creixent desconfiança, i on el rol dels organismes multilaterals, no només de l’ONU, estan més qüestionats que mai.
La fa uns anys intuïció i ara ja certesa que s’està configurant un nou ordre internacional, que no necessàriament ve a ser millor que el que es va establir fa vuitanta anys, fa més necessari que mai el diàleg entre països i el reforç d’una cooperació franca que, amb més o menys dificultats, ha permès arribar on som avui.
I per això, i estiguin més o menys qüestionats, són necessaris aquests organismes multilaterals on, no ho oblidem, tots els estats, petits o grans, tenen veu i un vot. Ho deia fa tretze anys l’aleshores secretari general de l’ONU Ban Ki-moon: “els petits països tenen un important paper a fer en favor de la pau i el desenvolupament mundial” i, malgrat que pugui semblar o que a alguns els vagi bé que sigui el contrari, les paraules de Ban Ki-moon tenen avui més vigència que mai.
