Una dona jove i humil anul·lada completament pel seu home, des del minut u quan li canvia el nom, subtilment maltractada psicològicament, a poc a poc, només amb una frase o un gest, obligada a agenollar-se per dins quan fa o pensa alguna cosa que a ell no li agrada, acostumada a ser submisa.
Una dona que veu envaït el seu espai físic, casa seva, pels objectes, pels animals, pels objectius d’ell. Una dona òrfena i innocent, angoixada, sense entendre ben bé què hi fa al món. Una dona que pareix i gairebé hi deixa la vida, una mare que no sap què fer al principi amb aquells nadons.
Una dona trasbalsada per una revolució que, tothom li diu, serà bona per a ella i els seus. Una dona desesperada enmig de la guerra, que es queda sola amb els dos fills i que arriba un moment que no els pot ni alimentar. Tots tres pateixen, a més d’una gana immensa, fred i por durant els bombardejos, perden l’esperança i ja ni tan sols es mouen de casa per anar al refugi quan senten les sirenes que anuncien les bombes que arribaran.
Una dona marcada políticament després de la guerra i, per això, impossibilitada per treballar segons on i segons amb qui; rebutjada pel seu color polític. Una dona que baixa a l’infern i que, enmig de la solitud i la desesperació, planeja el seu suïcidi i l’assassinat dels seus dos fills. Una dona que surt de l’infern gràcies a un home bo, que li torna el seu nom i que li proporciona un espai propi. Una mare que aconsegueix tirar endavant els seus fills enmig de la grisor de la seva època.
Una dona que viu un procés psicològic intens i llarg durant una època històrica important, que ella veu des dels ulls de la humilitat i la innocència, sense acabar-ho d’entendre tot i des de la impotència. Una dona que es fa de suro per travessar un pont tan llarg i alt.
Una dona universal, que podem trobar en molts moments de la història i en qualsevol lloc del món. Potser ara mateix a Gaza enmig de l’horror màxim, la impotència i l’abandonament del món, i en molts altres escenaris de guerra, de desesperació humana, però també en ciutats europees, on les dones també poden perdre el nom i agenollar-se per dins.
Carlota Subirós subratlla tots aquests aspectes de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (una narradora brutal molt més enllà de jardins i flors), en l’excepcional adaptació que ha fet per al Teatre Nacional de Catalunya. Onze actrius donen veu a la protagonista i interpreten el monòleg mentre estan en moviment constant, en un espai escènic impressionant, ple de tots els objectes, detalls i símbols de l’obra, amb música de fons, amb pinzellades de dansa. Subirós subratlla La plaça del Diamant i la fa més universal que mai. Intensa i molt emocionant. Només fins al 5 de novembre.
