Aquest passat mes d’agost em trobava a Venècia assajant una nova producció de Tosca de Puccini per al Teatre La Fenice. I enmig dels assajos vaig viure una d’aquelles coincidències que et fan pensar. La Mònica, una de les figurants italianes que treballa amb mi –i amb qui ja havia coincidit en altres projectes– em va explicar amb els ulls brillants, com la va impressionar la instal·lació sonora d’Eve Ariza a la Biennal de Venècia. No parlàvem de música ni d’òpera ni de la feina que estàvem fent en aquell moment, però la conversa va girar inesperadament cap a la nostra petita nació i al record profund que havia deixat una artista andorrana en una de les plataformes culturals més importants del món.
Aquell comentari aparentment casual em va fer pensar en com, de vegades, Andorra apareix en els llocs on menys t’ho esperes. No com un nom oficial ni com una bandera, sinó com una presència que algú recorda per una emoció, per una experiència viscuda, per una obra que li va arribar al cor.
Eve Ariza va representar Andorra a la Biennal amb una instal·lació sonora que convidava a escoltar. No a mirar, ni a consumir, ni a jutjar: a escoltar. Era una proposta que reivindicava el poder invisible de la vibració, del murmuri, de la veu. Enmig del soroll del món, Ariza proposava silenci i atenció. I això, dit des d’un país com el nostre, em sembla d’una força simbòlica enorme. Andorra parlant al món no per fer-se sentir més fort, sinó per fer-se sentir millor. 
Reflexions que, veient cap on va el món i la tirania de les xarxes socials, semblen avui més vives i necessàries que mai.
El so té una capacitat única: travessa l’espai, penetra dins el cos i es converteix en una experiència íntima i col·lectiva alhora. Hi penso sovint quan dirigeixo una producció d’òpera. La música t’arriba no se sap per on. El so et toca ben íntimament sense que saber com. 
L’obra d’Ariza no només representava un país, feia que aquell país ressonés dins els qui la vivien. I quan algú com la Mònica m’ho relata, anys després, és la prova que aquell ressò ha quedat gravat en la memòria, com una petjada que ja no s’esborra.
Penso sovint que la cultura d’un país petit com el nostre és com una ona sonora: potser neix discreta, gairebé imperceptible, però viatja, s’escampa i, amb el temps, arriba molt més lluny del que imaginem. 
Cada gest artístic que surt d’Andorra –una instal·lació, una exposició, un concert, un festival– és un ecosistema de ressonàncies que s’acumula en la memòria de persones d’arreu. 
Aquestes ressonàncies no es veuen, però existeixen, són la memòria emocional que els altres conserven de nosaltres.
El veritable pòsit cultural no es mesura només en estadístiques de públic ni en notes de premsa, sinó en la manera com una experiència estètica arrela dins la memòria d’algú. 
Que una jove veneciana, anys després, parli d’Andorra a partir d’una experiència sonora viscuda a la Biennal és, en si mateix, un triomf cultural. És la prova que l’art andorrà pot deixar empremta sense necessitat de limitar-se als grans titulars, perquè la seva força rau en l’autenticitat i en la sensibilitat.
En aquest sentit, la instal·lació d’Eve Ariza no només era art: era diplomàcia poètica per la seva capacitat de generar emoció i consciència. La seva obra convertia el nostre país en una presència subtil però poderosa, un eco que viatja més enllà de les fronteres físiques. I això, com a andorrà, em sembla el llegat més poderós que podem deixar: convertir-nos en record, en emoció, en ressò. 
I entenc que la cultura funciona així: com una cadena infinita de connexions invisibles. Gràcies a artistes com Eve Ariza, Andorra no només es veu, Andorra se sent. I això és, potser, la forma més bella d’existir –fer-se sentir.