El Debat d’orientació política va servir per plantejar una reflexió crítica sobre els quinze anys de governs de Demòcrates a Andorra. L’objectiu principal no era valorar la quantitat de mesures adoptades durant aquest període, sinó analitzar els seus resultats reals sobre la qualitat de vida de la ciutadania. La pregunta essencial és si avui és més fàcil viure, treballar i desenvolupar un projecte de vida al país. La conclusió és que molts dels principals reptes continuen presents i, en alguns casos, s’han agreujat amb el pas del temps.
Vam defensar que el problema no ha estat la manca de recursos ni de diagnòstics, sinó la incapacitat de planificar amb anticipació i d’actuar abans que els problemes esdevinguin estructurals. Durant aquests anys s’ha consolidat un model de creixement basat en la confiança que l’activitat econòmica acabaria generant beneficis per al conjunt de la societat. Tanmateix, aquest creixement no s’ha traduït en habitatge assequible, serveis públics més forts, salaris suficients, oportunitats per als joves, cohesió social ni una millora general de la qualitat de vida.
L’habitatge és l’exemple més evident de les limitacions del model actual. Malgrat les iniciatives impulsades els darrers anys, continua sent la principal preocupació de moltes famílies i un obstacle important per a l’emancipació dels joves, la captació de professionals qualificats i el desenvolupament econòmic. L’habitatge ha deixat de ser principalment un bé de primera necessitat per convertir-se en un actiu d’inversió, amb conseqüències sobre l’equilibri social i econòmic del país.
Vam qüestionar els efectes de l’obertura a la inversió estrangera. Tot i que aquesta ha generat activitat econòmica, no ha aconseguit consolidar nous sectors d’alt valor afegit ni ha impulsat una economia basada en la innovació, el coneixement i la diversificació. Per això, es va plantejar que el debat no ha de centrar-se en si Andorra ha de créixer o no, sinó en quin tipus de creixement necessita. La política ha de recuperar la capacitat d’ordenar el desenvolupament del país, prioritzant la qualitat de vida, la cohesió social i la preservació del territori.
En aquest marc, vam reafirmar el suport a l’Acord d’associació amb la UE, però la sobirania consisteix igualment a decidir quin model de país volem construir. Així mateix, vam defensar la despenalització de l’avortament i la garantia del seu accés dins del sistema públic de salut com una qüestió vinculada als drets fonamentals.
En el debat vam contraposar dues maneres d’entendre la prosperitat. D’una banda, la confiança que el mercat reparteixi de manera natural els beneficis del creixement. De l’altra, la convicció que correspon a la política corregir desigualtats, protegir l’interès general i garantir que els fruits del desenvolupament arribin al conjunt de la societat.
Per al futur del país vam proposar cinc grans prioritats. La primera, impulsar una política estructural d’habitatge basada en l’ampliació del parc públic, el foment de les cooperatives i la mobilització dels pisos buits. La segona, garantir salaris dignes i millors condicions laborals per retenir i atraure talent. La tercera, apostar per una nova política urbanística que estableixi límits al creixement i protegeixi els espais naturals. La quarta, defensar una economia oberta però més equilibrada, complementada amb una llei que protegeixi les generacions futures i permeti avaluar les polítiques públiques amb una perspectiva de llarg termini. La cinquena, reforçar el sistema públic de pensions mitjançant una aportació estable de l’Estat i una reforma basada en el consens polític i social.
Govern va acabar reconeixent els límits del model aplicat durant els darrers quinze anys, motiu pel qual es reforça, encara més, la necessitat d’impulsar un nou projecte de país que situï la qualitat de vida, les persones, la protecció del territori i l’interès general al centre de totes les decisions públiques. Governar exigeix previsió, planificació i capacitat d’innovació, i nosaltres estem preparats per assumir-ho.