Ara que som junts diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidem. T’adones, company, que a poc a poc ens van posant el futur a l’esquena. T’adones, amic, t’adones, company, que ens el van robant cada dia que passa. Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vist la sang –que sols fa sang– ser llei del món. T’adones, company, que ja fa molts anys que ens amaguen la història que ara volen el futur a poc a poc, dia a dia, nit a nit. No anirem mai més a escola. Fora de parlar amb els de la teua edat res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua. Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant. No creguem en les pistoles: per a la vida s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet. No creguem en la misèria, la misèria necessària, diuen, de tanta gent. Jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat. No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món. Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens perd identitat. I diem que sí, que passen coses, i vivim il·lusions de canvi i anem redescobrint els fets que tan conscientment amagaren. Si vols present, t’ompliré de carícies. Si vols records, t’oferiré els més bells. Si vols futur, t’ompliré d’esperances. T’adones, company, que hem de sortir al carrer junts, molts, com més millor. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món. Gràcies, Raimon, per deixar-me fer aquest patchwork dels teus versos, que perduren.
