Per unes pensions dignes

Segons l’enquesta del CRES (Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans) per al primer semestre del 2017, a la pregunta “Quins considera que són, per ordre d’importància, els tres aspectes que caldria millorar d’Andorra en l’actualitat?”, un primer aspecte a millorar per un 20,9% dels enquestats són les prestacions socials o pensions.

Parlaré avui sobre la qüestió de les pensions i com a corretja de transmissió del que es reclama des de la federació de les persones grans, el representant de la gent gran al consell d’administració de la CASS i també des de la gran majoria de les associacions del país.

Vull aportar algunes dades i números sobre la situació actual de les pensions a Andorra.

– La pensió mitjana a Andorra és de 600 euros/mes (inferior a la de França i d’Espanya, que és un país amb menys riquesa i amb salaris més baixos).

– Més del 85% de les pensions són inferiors a 1.000 euros.

Ningú pot mantenir raonablement que a Andorra les pensions no són baixes, sobretot tenint en compte que el lloguer d’un pis puja a més de 500 euros i que el cost de la vida és bastant alt a Andorra.

No em sembla que la qüestió de les pensions tingui gaire a veure amb la crisi. Molt abans de la crisi actual els poders polítics i econòmics ja plantejaven les reformes per disminuir les pensions.

Amb la nova llei ens trobem amb persones que han cotitzat més de 40 anys i cobren una pensió de misèria.

Per exemple: 488 mesos cotitzats i una pensió de 581,11 euros, o 508 mesos i una pensió de 715 euros. Les pensions inferiors al salari mínim s’han reduït de mitjana aproximadament un 25%. En alguns casos aquestes pensions es completen amb el complement no contributiu que paga el Govern; per la pensió de solidaritat.

Té o no té dret una persona que ha treballat 40 anys a cobrar una pensió de 960 euros? És un mínim, diria jo!!

Convertir part d’aquest dret en una pensió de solidaritat és convertir un dret en caritat; i haver de demanar i justificar una demanda com si s’estigués demanant alguna cosa en lloc d’estar exercint un dret. Em podria referir també a:

– Les pensions d’invalidesa: l’import mitjà de les invalideses concedides l’any anterior a l’entrada en vigor de la modificació de la llei va ser de 687 euros,que després de les retallades són avui en dia de 583 euros, o sigui que la modificació de la llei ha comportat una reducció mitjana de gairebé 15%.

– Les pensions de malaltia s’han reduït un 27% de mitjana; de 840 euros a 610 euros de mitjana. Una majoria de les persones que es veuen afectades han de recórrer al complement no contributiu que els completa la pensió fins al 80% del salari mínim o fins al 40%, segons la tipologia.

– Les baixes de llarga durada per malaltia professional, que es van reduir en un 25%: van passar de rebre el 80% del salari al 60%.

Una altra situació que mereix una reflexió molt seriosa és l’impacte que té l’exigència d’haver cotitzat 60 mesos dels darrers 72 mesos, i que està fent que bastants ciutadans estiguin perdent tots els seus drets, en molts casos després de molts anys de cotització.

A la mateixa enquesta del CRES per al primer semestre del 2017, a la pregunta “Tenint en compte els ingressos totals de la seva llar, vostè diria que la seva llar arriba a final de mes?”, el 26,8% van contestar que amb certa dificultat, un 6% que amb dificultat i el 3,9% que amb molta dificultat.

En una recent enquesta a Andorra la Vella, un 23% de la gent gran diu que no arriba a final de mes i es posa en relleu que un 63% de les persones grans manifesta tenir la pensió de jubilació com a única font d’ingressos.

És coneguda la demanda social, tant per part de treballadors com de jubilats, que cal augmentar el salari mínim fins almenys el 50% del salari mitjà.