Els humans som dèbils, a vegades ens falla la voluntat, ens costa mantenir la disciplina i el rigor i ens atrau el relax i la dispersió. Sovint necessitem la pressió d’un examen o d’un treball per estudiar; a vegades hem de pagar una dietista (per què aquest ofici és tan femení?) que ens obligui a passar per la bàscula un cop al mes per fer d’una vegada per totes aquell règim que ens faci baixar el sucre o mantenir a ratlla la pressió.

La recent proposta de nova candidatura d’Andorra –amb Foix i la Seu d’Urgell– davant de la Unesco pot ser l’examen o el règim necessaris per a l’obligació de mantenir el patrimoni i difondre’l? No ho sé, és una hipòtesi. Potser m’ha pujat el sucre i em faig preguntes estranyes. La Unesco sovint a Andorra sembla com la bicha a Andalusia, la impronunciable, la que fa nosa. La proclamació de la vall del Madriu com a patrimoni de la humanitat és de la prehistòria, de l’any 2004, i més que un actiu i un atractiu –per al turisme, per a la cultura– sembla una nosa. La gran nosa, potser.

Les falles són patrimoni immaterial de la Unesco des de fa més poc temps, des del 2015, fruit també d’una candidatura multinacional França, Andorra, Espanya. La immaterialitat les manté en un lloc més eteri, menys molest (no necessiten entorn de protecció, els fallaires, ni accessos rodats), però probablement no reben a nivell de país tota la difusió, importància i valor que les pot convertir en un atractiu cultural encara més gran.

Bona part dels onze monuments proposats en el dossier que ara just es comença a analitzar no tenen a punt els entorns de protecció, que la llei del 2004 obligava a definir i que després es van descafeïnar fins a l’extrem.

Amb aquests precedents de relació amb la Unesco, xoca ara aquesta candidatura que pretén unir onze monuments –la majoria romànics però no tots– que, units al castell de Foix i la catedral de la Seu d’Urgell, expliquen els orígens i la identitat d’Andorra. És a dir una mena de museu nacional en versió no física? Un museu nacional per emportar?

Un museu nacional físic que de moment ja ha renunciat a una peça estrella com podien ser els frescos de Santa Coloma –que dormen al magatzem–, un museu que podria anar dins The Cloud –la tecnologia més moderna per explicar el passat més antic– i que podria servir de nucli central del qual partissin la resta de museus més petits.

O potser aquesta candidatura a la Unesco no és l’examen o el règim per accelerar els entorns de protecció i la promoció del patrimoni, sinó que és l’examen i el règim per construir un museu nacional físic? Massa sucre, prenc massa sucre.