D’aquesta fal·lera per la Unesco que sembla que ens ha entrat els últims temps el que més sorprèn no és que el ministeri l’hagi ressuscitat precisament ara, dos mesos després que Velles Cases tingués l’ocurrència de postular Radio Andorra i Sud Radio per a la llista del patrimoni de la humanitat, i quan ja quasi ens havíem oblidat de l’alcaldada de Batalla, el primer, fa dos anys, a parlar de la candidatura conjunta. El que més sorprèn és el concepte, el relat –que mola més– que pretén justificar la presència al mateix sac de la catedral de Santa Maria, del castell de Foix i d’una dotzena de monuments nostrats. El romànic, que és el que se’ns va vendre inicialment, semblava raonable però resultava segurament massa obvi: el Pirineu n’és ple i no es veu per què el nostre hauria de merèixer un tracte especial. Així que rumiant, rumiant, algú va decidir que res millor per lligar en un plat que no fos massa indigest aquest totum revolutum que constitueix la candidatura que ajuntar-ho tot en una cosa així com la “formació” d’Andorra. En definitiva, i si no ho hem entès malament: el que pretenem és que la Unesco ens reconegui a nosaltres, al nostre país, a la nostra història, al que ens ha portat fins aquí –potser als nostres vuit segles de pau i tota la pesca– com a patrimoni de la humanitat. Rere tan fabulosa aspiració hi ha, és clar, aquesta convicció tan postmoderna, tan adolescent, tan presumptuosa i tan... catalana que som especials, únics, diferents. Com diu el patró de Velles Cases, Claude Benet, el que és únic és Radio Andorra i Sud Radio. El periple històric que ens ha dut fins aquí –i això ho diem nosaltres– és tan singular, tan exclusiu, com el dels altres 193 membres de les Nacions Unides. Ni més, ni menys.
