Unitat i diversitat

Com ja vaig comentar ara fa unes setmanes, el període d’estiu i les vacances són un moment idoni per destinar més temps del que ens dona la vida diària normal a plaers com ara la lectura. En el meu cas, aquestes darreres setmanes m’han permès descobrir l’escriptor indonesi Eka Kurniawan. En especial, el seu llibre La belleza es una herida. De retruc, també m’ha ajudat a tenir més informació sobre el seu país, Indonèsia, un estat molt poc conegut a Occident, on ens arriben poques notícies i informació –potser algú de vostès ha sentit les darreres setmanes que han decidit construir una nova capital en substitució de l’actual, Jakarta, perquè aquesta corre el risc de quedar coberta per l’aigua a conseqüència de la pujada del nivell del mar.

La lectura de la novel·la, que retrata de forma magistral una època clau per a aquest estat –la seva lluita per la independència– és molt recomanable. Més enllà de gaudir del relat, també t’obre els ulls a la realitat d’un país tremendament divers. Indonèsia té una extensió enorme (prop de dos milions de quilòmetres quadrats repartits entre més de 17.000 illes) que aglutina diversos fusos horaris i amb una població que supera els 230 milions de persones. Entre ells, i a conseqüència de la seva evolució històrica, marcada per diferents processos d’ocupació, també hi ha una gran diversificació de les ètnies i les religions. Per exemple, l’illa més coneguda turísticament, Bali, és pràcticament hindú en la seva totalitat; mentre que a Java o Sumatra hi ha una preponderància dels musulmans i, en canvi, a la part més oriental, com Flores o Papua, la principal creença és la cristiana.

Tot i aquesta gran diversitat, parlem d’un país on s’hi conviu pacíficament i que manté una importància gran de la idea d’unitat –el seu lema és, de fet, Unitat en la diversitat. Potser no és d’estranyar tenint en compte els importants períodes d’ocupació soferts i com aquests van afectar, en molts casos cruelment, els seus habitants.

Va ser una llarga lluita, que relata el llibre, per esdevenir un país lliure, primer amb l’ocupació colonial holandesa i portuguesa i, després, ja amb els prolegòmens i la mateixa Segona Guerra Mundial, la japonesa, especialment dura; culminat també amb un període de gairebé guerra civil interna. Al final, però, es va aconseguir la independència de forma definitiva l’any 1945.

El lema d’Indonèsia m’ha fet pensar en el nostre, el Virtus Unita Fortior. Cert que Andorra, queda clar, és un país diametralment oposat. Som molt petits i amb molt poca població (els nostres 80.000 habitants tot just serien similars als de qualsevol barri d’una de les seves grans ciutats), però també compartim certs trets similars.

Així, som un país divers, que en les darreres dècades ha estat testimoni d’un procés d’arribada de molta població de fora, amb persones de diferents orígens i tradicions –des d’espanyols, portuguesos o francesos (les més majoritàries) a altres nacionalitats com ara argentins, filipins, veneçolans, etc. I, malgrat això, convivim perfectament, tots mantenint les nostres tradicions i idiosincràsia alhora que aprenem de les dels altres.

També, encara que molt menys traumàtic però no per això senzill, vam protagonitzar un procés d’evolució de les nostres institucions per assumir una autonomia política i la nostra plena inclusió dins la comunitat internacional: l’aprovació de la Constitució, l’entrada a Nacions Unides, l’establiment de relacions internacionals, etc.