United Colours of Veneto

Diria, pel que m’expliquen, que el camí iniciat pel ministeri de Cultura, Joventut i Esports de cara a la selecció del projecte que Andorra presentarà a la Biennal d’art de Venècia el 2017, fa força bona pinta. Com a mínim sobre el paper, que -com deia Bob Marley- tot ho aguanta.

Els faig cinc cèntims del que m’han fet arribar. D’entrada, el comissari ha canviat. Això semblaria una bona cosa. No dic que l’anterior no fes gran part de la seva feina de forma excel·lent però, si fem cas del que comentaven els mateixos artistes, també hauria fet alguna maniobra no orquestral en la penombra. Us transcric alguna de les llegendes urbanes que van circular: que es va acceptar la participació d’un artista tot i que va presentar no sé quina part del projecte fora de termini i inacabat o que, arran de la seva influència, el comissari va aconseguir que algun dels artistes que representava exposés en sales que depenien del Govern. Potser ara ja no hi fa res.

En fi, que desitjo tota la sort del món als futurs comissària principal i comissari de suport. Tenen una feina molt gratificant, si bé gens fàcil, al davant.

En el nou format, a més, s’assignaran espais als Tallers d’Art de la Massana a tres artistes per tal que puguin desenvolupar-hi els seus projectes durant uns mesos. Al cap d’aquest període, presentaran tots els detalls al comissariat: cost, esquemes de muntatge, materials, processos, industrials necessaris, calendari de treball, maqueta, etcètera.

Arribats a aquest punt, es triarà el guanyador o artista ara conegut com a representant d’Andorra a la Biennal, que disposarà d’uns quants mesos més per preparar, ara sí, l’obra final al seu taller. Sí: un sol artista i no dos o, “excepcionalment”, tres com s’havia fet en anteriors ocasions.

Un altre dels punts interessants del nou procés és que els projectes dels tres finalistes seran exposats al públic.

Més novetats aparents: en primer lloc, els tres finalistes disposaran no només dels espais sinó també d’una mòdica quantitat de diners per executar els seus projectes; en segon lloc, govern aportarà a l’artista ara conegut com a etc. un pico força generós per a la producció de l’obra seleccionada.

Si a més de seguir aquest guió, el ministeri és capaç de gestionar la ubicació de l’obra amb solvència i sense deixar-se la meitat del PIB en el lloguer, diria que hi ha motius -fins i tot en el cas d’algú, com jo, amb sobreproducció de bilis negra- perquè ens sentim esperançats. Només em queda desitjar que tots els artistes andorrans o residents amb opcions es presentessin a la convocatòria que es va cloure el 17 de juny. Espero que fins i tot aquells que ja ho havien provat anteriorment i s’havien sentit injustament tractats -perquè creien que el seu projecte era millor que els seleccionats, perquè se’ls va fer insinuacions que es van demostrar infundades...- ara hi hagin tornat amb energia renovada.