Universals i particulars

Llegia l’altre dia una afirmació d’una cantant americana, anomenada Melody Gardot, de la qual la meva absoluta ignorància confessa que no sé qui és. Però més enllà de la meva estultícia, sí que em va encuriosir aquesta afirmació: “Estimo la humanitat, malgrat que no estigui segura de quant estimo els éssers humans.” Em va sorprendre i alhora em causà estupor. Després, és clar, vaig pensar que és més fàcil ponderar, respectar, i per tant estimar les idees, els universals (en aquest cas la humanitat) que no abocar-se en la persona real, ridícula o no, esperpèntica o no, plena o mig plena de defectes o no, cruel, viciosa, ambiciosa, lladre, estafadora, grisa o blava, que no pas ni blanca ni negra..., és a dir la persona real, concreta, amb noms i cognoms. Per això, ja sé que és més costerut el personalisme, abomino dels idealismes. “Sí, estimo la humanitat”, diuen, però passo pel costat dels éssers humans, de les persones, vaja!

¿I què és la humanitat? ¿Una entelèquia, un refugi esotèric per no adonar-se del que succeeix al costat mateix de la meva ombra? És més segur estimar l’universal i molt menys segur, més a precari, respectar i lluitar no per la humanitat, sinó per les persones de l’entorn —sigui quin sigui aquest—, és a dir, amagar-se darrere del procés deductiu en lloc d’iniciar el procés inductiu. Això dels idealismes generalistes passa arreu i a tots els nivells. Es parla de medecina i poc dels malalts, els metges gairebé no tenen tracte personalitzat amb els pacients (¿ara s’anomenen clients?), i els facultatius es converteixen en una mena de creadors d’informes que es passen els uns als altres; els polítics, per mor de la política general, entren en cercles de monòlegs rígids i críptics (només cal seguir les sessions del Consell General, que si no estàs avesat amb la terminologia de decret, barra X, núme­ro Y, de la llei del BOPA de l’any..., no saps de què parlen) en lloc de professar un veritable personalisme. I succeeix en totes les professions, siguin econòmiques, socials, judicials..., on és més fàcil parlar d’estructures, sistemes, processos, fulls de ruta, lleis, normes, que no pas d’éssers humans. És com allò del ciutadà del món o del políticament correcte o incorrecte. Ai dels universals eteris, misteriosos, globals, emmascarats, en lloc de la tendra, captivadora a voltes, emprenyadora en altres, presència de persones concretes de les quals sempre s’ha de parlar.

Que fàcil és estimar la humanitat, els valors generals humanístics de la vella Europa, curulls de llibertat, igualtat i fraternitat, i permetre la mort dels milers i milers de refugiats que volen que es respectin per acció o omissió precisament el que canta la vella Europa, però, avui amb veu afònica i malaltissa. Res, fora els universals i lluitar pel respecte dels singulars.

La universalitat i la globalització només beneficia els grans, les multinacionals i similars. Els petits, i les persones, que es fotin. ¿No és així la societat actual?