A partir de la segona meitat del segle XIX en què es va escampar el Manual de urbanidad y buenas maneras, del veneçolà Carreño, a les escoles de la Hispanitat van proliferar, en les diverses èpoques, els compendis similars que dictaven normes de comportament dels nens a casa, a l’escola, al carrer i en el tracte amb els altres. Eren manuals adequats a cada època, en què es podien trobar consells com ara deixar parlar les persones sense interrompre-les o donar sempre les gràcies quan es rep una deferència.
Aquests llibres d’instruccions per a la vida en societat, passats a les escoles, complementaven la missió bàsica de la família d’educar els infants. A mi em va tocar passar-ne un en l’època negra dels anys 1950, en què el franquisme triomfal encara feia el ple i el dret de cuixa de l’Església romana en l’educació pública era omnipresent. El meu llibre d’urbanitat presentava en doble pàgina acarada i en vinyetes dibuixades exemples d’El niño bien educado i El niño mal educado. El ben educat feia les coses bé i el mal educat les feia malament. Però hi havia uns detalls classistes i d’adoctrinament ben explícits: el nen bo anava vestit amb americana i corbata, com aquells homenets en miniatura que a vegades apareixen encara avui a la tele cantant espanyolades, i el nen dolent vestia com un pinxo, amb mànigues de camisa i espardenyes i una gorra posada de gairell. Eren, doncs, un nen ric i un nen pobre, que en un dels acaraments de pàgines eren El hijo de Don Antón i El hijo del carbonero. I les vinyetes de les dues pàgines eren plenes de capellans i monges i exemples del comportament en oficis religiosos.
Avui dia aquesta mena d’adoctrinaments han desaparegut del tot de l’escola pública, substituïts per la catequesi laica subliminal dels programes educatius dictats segons el color polític dels successius governs. Però també han desaparegut els vells manuals que donaven consells d’urbanitat i bones maneres. I en una època en què moltes famílies han dimitit d’educar els infants en coses elementals que no s’haurien d’encolomar a l’escola, els estralls que això causa són a la vista quotidianament.
Un exemple. El meu número de telèfon comença amb 376, i el fet que coincideixi amb el prefix d’Andorra provoca que tingui moltes trucades de gent que s’equivoca. Quan rebo una d’aquestes trucades dic amablement a l’interlocutor que s’equivoca, i li ho dic amb la llengua amb què intueixo que parla, ja que són trucades procedents de l’estranger. Doncs bé, només un de cada quatre interlocutors té la cortesia d’excusar-se i en tot cas demanar si ha marcat bé; la resta pengen sense dir res com ho faria el nen mal educat de l’escola feixista. Penso, però, que la majoria no són fills del carboner, sinó espècimens de casa bona. I un detall: si tornen a trucar, els tracto igualment amb afabilitat; però si per segona vegada pengen sense dir res, a la tercera trucada m’oblido de la urbanitat i els envio directament a prendre pel sac.