L’augment de l’ús de l’espai públic ha estat una constant a Andorra des de fa uns anys. Específicament, el seu ús per organitzar esdeveniments suposadament esportius ha arribat a provocar algunes queixes, especialment en algun cap de setmana concret en què van coincidir dos o tres esdeveniments, acompanyats per les seves restriccions de circulació o, àdhuc, per tancament de vies. Un pot voler o no atribuir importància a comentaris en els mitjans de comunicació, sobretot quan es fan en la modalitat anònima. Soc d’aquells que creuen que una queixa té un valor que correspon directament al risc que fa córrer al seu autor.
Tot i això, també trobo que és totalment lícit preguntar-se per quin motiu un grup concret de persones es pot atorgar el dret d’ocupar vies i places, i sobretot de negar-ne l'ús normal a d’altres persones del país mentre ells hi facin la seva activitat.
És clar, hi ha un doble vessant que podem fer servir per a la nostra anàlisi. El seu primer pendent és que es tracta d’una ocupació que es fa amb prèvia autorització administrativa: hi ha hagut un vistiplau emès sigui per un Comú, sigui per Govern perquè aquell esdeveniment esportiu pugui ocupar l’espai. Aquestes administracions tenen persones que les dirigeixen que han d’admetre la seva responsabilitat política. Aquesta serà especialment important quan es tracta d’equipaments que es van construir inicialment fent servir diners públics, i amb uns objectius molt clars com ara permetre la circulació de vehicles, el seu estacionament, o simplement ser un espai d’esbarjo pels habitants de la ciutat. Si es pren la decisió de cedir l’espai a un altre ús, això és una desviació que caldrà explicar molt bé i que, al meu entendre, es pot produir tan sols en ocasions molt singulars. Estic segur que els líders polítics estaran a l'altura per respondre a les preguntes legítimes que els seus electors els podran plantejar. Per facilitar la seva identificació: si es tracta d’un carrer urbà o d’una plaça, la responsabilitat pel seu tancament és del Comú, i doncs del cònsol major qui representa la corporació. Si es tracta d’una via interurbana, la infraestructura és responsabilitat de Govern, amb el ministre corresponent o el mateix cap de Govern al capdavant.
Havent dit això, potser serem més suaus amb el segon pendent de l’anàlisi, que és el factor històric i l’econòmic associat. Tots sabem que, especialment al llarg dels anys 1960 i 70, hi havia un impuls important per organitzar esdeveniments esportius aquí a Andorra. Això es justificava perquè atreia la presència de persones vingudes de fora, o sia de turistes, tant entre els participants com també entre els seus acompanyants o fins i tot espectadors aficionats que vinguin a veure la prova. El càlcul interessat era que tots aquests benvinguts clients aportarien alguna cosa a l’economia dels hotels, restaurants i comerços. I era així, els números no menteixen i la sensació dels comerciants era clara: les activitats esportives aportaven diners a Andorra.
Avui en dia, però, la cosa és una mica diferent. Tots coneixem la realitat de les vies de comunicació internacionals massa bones que fan escurçar les estades, i de la tendència per alguns visitants nostres a viure dins els seus propis vehicles i a gastar poc. En definitiva, es fa difícil calcular amb precisió quina és l’aportació econòmica que té l’organització d’una prova esportiva. De la mateixa manera, caldria comptabilitzar també les despeses o les manques d’ingressos provocades per la pertorbació en la circulació a causa de visitants que deixin de pujar a Andorra a causa de la prova o bé de residents que no puguin dur a terme les seves activitats econòmiques mentre hi hagi el tancament. Tot això és certament complicat a determinar amb precisió.
Personalment, m’agrada pensar que l’operació té en conjunt un balanç positiu, però m’atreveixo a dir que probablement no resulta tan interessant, proporcionalment, com ho era en temps anteriors. En tot cas, segurament caldria fer els estudis d’impacte corresponents, preferiblement de la mà de veritables científics, i no de gabinets de consultors.