Ús i abús dels càrrecs de confiança
El més normal i habitual és que un càrrec de confiança cessi de les seves funcions al mateix moment que ho faci de les seves aquell qui l’ha nomenat. Partint d’aquesta premissa i tenint en compte, a més a més, aquella norma no escrita però sí practicada per totes les formacions polítiques, del país i d’arreu, que diu que quan arribis al poder has de col·locar els teus, es fa difícil d’entendre i, en algun cas, de justificar, algunes de les reaccions, ja sigui a través dels mitjans de comunicació o de les xarxes socials, i crítiques que hi ha hagut contra el nou equip comunal d’Escaldes-Engordany per –oh sorpresa– no mantenir els mateixos càrrecs de confiança que tenia l’equip comunal sortint.
Confiar en altres, o en aquest cas en els seus com al seu moment van fer els equips precedents d’aquest i de tots els comuns –serveix també per a l’Administració general–, no significa, com s’ha pretès fer veure a través de pilades i escrits de tot l’exèrcit d’acòlits sempre disposats a veure la palla a l’ull de l’altre i no la biga al seu, que es qüestioni o es desmereixi necessàriament la feina feta pels qui fins aquell moment han gaudit de la confiança del polític de torn.
Més enllà dels esforços d’uns i altres a criticar l’altre per fer allò que ells mateixos fan quan en tenen l’oportunitat, el que haurien de fer totes les formacions és reflexionar sobre l’ús i abús que es fa de la figura del càrrec de confiança perquè determinats llocs de treball, els tècnics principalment, coberts amb persones de confiança i sovint fets a mida per a aquestes, s’haurien de consolidar per edicte si realment la plaça és necessària.