Utopia innocent

La nova normalitat segurament es donarà de forma gradual. Es produiran recaigudes, però les restriccions, els òbits i la pressió assistencial aniran minvant. La recuperació econòmica serà lenta i beneficiarà sobretot els privilegiats, que voldrem tornar a la posició inicial, després del calamitós parèntesi. L’obediència i la discrepància seran extrems del conformisme que els dòcils administrats, instal·lats en la crítica superficial i la inacció profunda, sabem practicar mentre desitgem vagament una aproximació a la màxima felicitat global possible. Una convicció dèbil, ja que oblidem de seguida que el paradigma actual s’hauria de reconsiderar més o menys radicalment, sense demora, per tal d’arribar-hi. L’expansionisme de les finances, per exemple, és perniciós: denigra el factor humà.
Una mentalitat generosa de veritat ajudaria a canviar el nostre estil de vida i repercutiria positivament en realitats pròximes i llunyanes. Dinàmiques significatives com la caiguda del consum irreflexiu, el foment de l’associacionisme, una despesa pública socialitzada, l’estalvi energètic… L’immobilisme no mena enlloc. Les generacions del mil·lenni, al món occidental, som les més afavorides de la història de la humanitat… i el descontentament teòric és directament proporcional al nivell adquisitiu i a l’individualisme endèmic de què fem gala cada vegada que se’ns toca algun bé en favor de la col·lectivitat.
La represa vigorosa d’una ciutadania responsable combatria (utopia innocent?) el capitalisme salvatge i la corrupció de moltes administracions. L’ambició… Un decreixement quantitatiu, associat a un creixement qualitatiu, revertiria la pobresa d’una part important de la població mundial. Els sacrificis que comportaria l’esforç equitatiu de cadascú serien perfectament assumibles. Ara bé, en aquest context de crisi excepcional observem amb preocupació l’avenç de populismes que venen revoltes sectàries i retrògrades –quina contradicció flagrant– i prometen ordre i seguretat a la majoria temorosa. Per això, ara caldria més que mai desplegar sistemes que dificultessin al màxim el despotisme i la impunitat de la mentida emmascarada i que combinessin reformes, conservació i solidaritat: participació democràtica, globalització local, cooperació internacional, ajut humanitari... 
Mentrestant, perdem el seny: uns diuen absurdament que la natura maltractada es venja, d’altres es convencen que hem d’eixamplar barreres (profilàctiques, de mobilitat, d’accés), molts polítics –sense deixar de pugnar per quotes de poder– lloen els serveis sanitaris mancats de recursos durant dècades, alguns magnats… De tota manera, per un futur millor podem actuar conjugant abstracció i empirisme amb la intenció de construir un nou espai comú de convivència i esgrimir el pluralisme contra la demagògia dels reaccionaris que refusen l’entesa, neguen evidències inconvenients i promouen odis.