Durant segles, i mentre els rellotges no es van generalitzar, les campanes van marcar el pas del temps i els esdeveniments importants de les vides de les comunitats en les nostres societats. Si remuntem al segle XIII a les valls d’Andorra, en una època on les societats de muntanya no celebraven els aniversaris, la majoria d’habitants desconeixien la seva edat i tot just celebraven les onomàstiques i els sagraments (batejos, comunions, casaments i defunció) el que marcava el pas del temps i dels episodis de vida de la comunitat era el so de les campanes de les esglésies. Així que l’ofici de campaner era un dels més preuats i valorats i els exquisits treballs al respecte de l’historiador Robert Lizarte ho mostren sobradament.

Val a dir que, en aquella època, les campanes no es solien fondre en un taller fix, sinó que per tal d'evitar el transport de peces tan pesades, sovint es creava un forn de fosa al costat de l'església on s'havia d'instal·lar la campana. Els arxius ens mostren que majoritàriament, el material emprat per a la fabricació de campanes era una barreja de coure i d’estany, essent el coure el material dominant, fent que aquest aliatge creés així unes peces de bronze. El resultat d’aquest aliatge era també ideal tant per la facilitat per fer la fundació, com pel so i la ressonància que desprenien, i per la durabilitat de les peces. A més, l’ofici d’artesà especialista en la fosa de campanes era un ofici itinerant i secret. Els mestres fonedors viatjaven d'un lloc a un altre, per encàrrec i la seva identitat a vegades no quedava registrada en els documents, però sí que sovint deixaven petjada en forma de segell en un dels costats de la campana, fet pel qual l'anonimat documental de l'artesà quedava resolt en el segell imprès en l’obra realitzada.

Dit això, bussejant dins dels arxius a vegades es descobreixen fets que nodreixen la nostra història, i s’ha pogut observar com el comerç entre les valls d’Andorra i el Bisbat d’Urgell en l’època medieval era intens i també pel que fa a la compra de material per fabricar campanes. A tall d’exemple, el setembre del  1294, el mestre campaner de la Seu d’Urgell, Joan de la Torr, va comprar a Ermengol des Grau de Canyllau per un valor de 300 (ss) melgoresos, que era la moneda utilitzada a l’època, dos quintars de coure i un quintar d’estany, per fabricar unes campanes de bronze. I és que Joan de la Torr va ser un mestre campaner reconegut i molt sol·licitat, a cavall entre els segles XIII i XIV i a l’origen de moltes de les campanes de les esglésies del Bisbat d’Urgell i de les valls d’Andorra, com les d’Ordino i probablement les de Meritxell. 

Però el bronze era car. Era fruit d’un aliatge i de materials que s’havien de transportar de comarques llunyanes, el que era molt costós. Així que la solució que es va trobar va ser fabricar campanes elaborades amb ferro. El ferro era quilòmetre zero, menys costós. No obstant això, el ferro era un material que al segle XIII no es dominava tant com el coure o l’estany per a la fosa, era menys manipulable i necessitava molts més graus per fondre's, de 1.300 a 1.500ºC, i un ferrer molt especialista per dur-ho a terme. I aquí és on la historiadora Laura de Castellet emet la hipòtesi que les dues campanes bessones de ferro de Meritxell, de 1287 i 1294, tot i tenir probablement el segell de Joan de la Torr, fossin foses per Ermengol des Grau de Canillo, que era un ferrer i comerciant, cap gros, associat a un comerciant d’Andorra la Vella, Arnau Fabre, que li hauria proporcionat la logística i la cera per a fer el motllo.

Dites campanes de ferro han mostrat que també són resistents, ja que es van salvar, una més que l’altra, de l’incendi del Santuari de Meritxell del setembre del 1972. Ambdues estan exposades a l’espai museístic de la capella. Però el Govern d’Andorra i el Comú de Canillo acaben de finançar-ne unes rèpliques, elaborades per especialistes de Cantàbria i que s’han instal·lat al campanar de l'antic santuari, on poden tornar a sonar i a repicar.