No sabia massa què fer. Parlar del tema del dia perquè és 8 de març o bé del tema que malauradament cada dia és notícia, el conflicte bèl·lic. I ves per on, potser la lectura estimuladora de la columna de l’Andrés ha acabat de fer el pes. No, no em referiré a la bretxa salarial, perquè crec que hi ha d’haver un pas precedent, el de la transparència. No em ficaré tampoc en drets a reivindicar que crec que hi són, i molts. Però no. Simplement vull parlar de dones, d’aquelles que no aniran a cap concentració ni a cap acte commemoratiu perquè treballen i no s’ho poden permetre, de les dones que tenen cura dels altres i per a elles aquesta és la prioritat. De les dones que són d’una altra època, dirien algunes i alguns també, i això de sortir al carrer no va amb elles. De les dones que són grans i estan malaltes i que a més de portar amb dignitat la seva malaltia terminal s’acaben d’assabentar que també el seu marit està malalt i ho porten amb elegància “perquè els altres no tenen pas la culpa del que ens passa”. De les dones que tiren del carro social, familiar, educatiu... al dia a dia i que mai ningú no reconeixerà i que mai ningú no trobarà tampoc a faltar a manifestacions i actes reivindicatius, no ja perquè siguin dones, sinó perquè són de poble amb totes les accepcions de la paraula que li vulgueu donar. I ja ho sé que el mateix que he dit d’aquestes dones es podria dir dels homes i ja ho sé que el que he dit d’aquestes dones no està pas renyit amb la participació i el reconeixement de drets. Però al cap i al cor tinc dues d’aquestes dones ben presents: la mare i la tieta. I a elles els dedico aquestes paraules també de dona perquè si no ho faig jo ningú ho farà.
