No fa gaires anys, tot i que ara sembla una eternitat, a la sortida d’un bar ple de fum de tabac, i de vegades també de pudor de fregits, la trobada amb l’aire net era tot un impacte; un impacte agradable, una sensació d’alliberament, de netedat. Els humans, a vegades no notem la necessitat o els beneficis d’alguna cosa fins que l’hem perdut una estona i, finalment, la retrobem.
Després de setmanes de campanyes electorals, de massa transitar per xarxes socials, de sentir discursos buits, a vegades molt crispats, i de veure molta burocràcia, de la física i de la mental, el concert de Manolo García dimarts passat a Escaldes va ser com sortir del local amb l’aire contaminat. Tres hores de concert –sí, tres– d’un poeta. Un poeta acompanyat de guitarres i tambors, de set músics impressionants que, a estones, fan oblidar el cantant i fan preguntar-se al públic com es poden alternar tantes guitarres a l’escenari –el tràfec d’aquests instruments era constant- i tenir tanta energia.
Manolo García conserva la senzillesa i l’honestedat que sempre l’han definit i, diria que ara que ja és un músic madur, les exhibeix amb més alegria i humor que mai, amb aquella llibertat que donen els anys. Comença el concert amb una broma que els amants del Sónar haurien aplaudit i durant tota la nit introdueix l’humor i el joc amb els ritmes, fugint de la transcendència solemne que podria afegir als seus versos, si li agradés anar de profund, que no és el cas tot i la importància i la veritat de tot el que diu. I entre tambors mediterranis, ritmes flamencs i aires orientals, porta el públic cap on vol.
Després de la broma experimental del principi, riu dels mòbils, amb unes “escultures horribles” –ho diu ell– contra aquests aparells i la pressa i la dependència que generen. (Si en teniu oportunitat, no us perdeu l’espectacle Calma, del pallasso Guillem Albà, amb exactament el mateix missatge que les escultures horribles de García i el missatge d’algunes de les seves cançons.)
A García no li agraden els mòbils ni li agraden les xarxes socials i sí que li agrada el contacte humà, per això va fer dos tombs a tota la sala, amb una paciència infinita i donant la mà a tothom que ho volia mentre cantava i mentre, paradoxalment, molta gent el gravava amb el mòbil.
La sortida del bar amb fum va ser ideal. Una troballa d’alguna cosa feia temps perduda. I la proposta de García és ben senzilla: “Ahora vamos a dar un paseo, a bebernos los días que se nos regalan, airear la nada, recrear la vista y darle oreo a la trasnochada.” En definitiva: “Exprimir la vida quiero, hoy es un logro seguir en esas”.
Potser trobar l’aire net té a veure amb això: “Ahora vamos a andar despacio por nuestro sagrado y pequeño espacio y que los desencantos sean barridos por nuevos encantos”.