Vacances

Estem entrant ja en aquest moment de l’any en què molts de nosaltres tindrem alguns dies de vacances. Des dels anys 30 a França, i potser una mica més tard en altres països, aquesta ha estat una situació habitual per a la majoria dels treballadors –és a dir, els que treballen per altri. La paraula anglesa holidays ho reflecteix clarament. Durant segles als països de parla anglesa, com també en llocs més propers, els únics dies de lleure de què disposaven la majoria dels habitants eren les diferents festivitats religioses, els holy days. Al llarg del calendari catòlic, podem trobar un nombre important de dies –sobretot les festivitats de certs sants– en què era religiosament prohibit treballar. No eren repartits en blocs més o menys continuats tal com els solem prendre nosaltres, però sí que aportaven certs moments de descans al treballador.

La nostra paraula per vacances té una altra etimologia, però. S’allunya del concepte de simple dia festiu, per arribar al sentit d’un període més o menys llarg i continuat de cessació del treball. L’arrel llatina de vacatio no té res a veure amb el treballador, sinó que ens remet a una absència o un buit. De què i de qui? Doncs del funcionament dels estaments polítics i jurídics de la república: el senat i els jurats a Roma. Durant un mes a l’any, que situem al punt de més calor de l’estiu i equivaldria aproximadament al nostre agost, es parava l’activitat pública de la ciutat i la majoria d’aquelles persones que s’ho podien permetre anaven a buscar llocs d’estiueig més agradables a l’estiu que la mateixa Roma, com per exemple Baia, Herculaneum o altres llocs de la costa de la Campània. Els senadors, normalment obligats a quedar-se dins la ciutat, tenien el permís especial per allunyar-se.
No ens sorprendrà que les persones concernides no eren, en general, esclaus ni membres de la classe treballadora romana. Aquests havien de continuar el seu menester de cada dia. Per contra, les elits sí que indulgien en aquesta mateixa migració anyal. És interessant notar que aquestes persones no eren, precisament, treballadors, ja que no tenien necessitat econòmica de ser-ho. Les seves vacances no eren, així, motivades per una necessitat de descans físic, sinó més aviat per una voluntat d’escapar-se, per uns dies, dels menesters socials que concernien la seva classe social. Recordem, per si calgués, que la majoria dels càrrecs públics a Roma no eren remunerats, sinó que s’exercien pro bono publico, àdhuc pagant-se les despeses de la seva pròpia butxaca. O tempora, o mores: si fos encara així avui en dia, em pregunto quants potencials polítics es presentarien a les eleccions. 

En gran manera, crec que els desplaçaments que fa la gent de les ciutats d’avui en dia cap a les platges o a altres llocs suposadament més naturals és del tot comparable al cas dels senadors romans. Moltes de les nostres feines no tenen ni punt de comparació amb la duresa física d’aquelles de les èpoques passades; això no obstant, la càrrega mental o de nervis pot ser considerable, i nosaltres també necessitem un període de tranquil·litat. Sovint, també, el prenem en el mateix moment de l’any en què les temperatures dificulten la convivència a les ciutats, ni que sigui en les petites ciutats de la muntanya com Andorra. També, com sens dubte també a l’època romana, pot ser el moment de trobar-se entre familiars o altres coneguts en un entorn més distès, sense tota la pressió que un pot sentir en el mateix marc en què es treballa.

La més gran diferència entre la nostra i les èpoques passades és, de ben segur, les possibilitats de desplaçar-se, a vegades sobre distàncies considerables. Abans de l’adveniment del cotxe realment popular cap als anys 50 i 60 (com la SEAT a Barcelona), el fet de poder marxar a un indret allunyat de la ciutat era reservat als pocs que podien disposar de mitjans de desplaçament propis, als altres, restringia molt les destinacions accessibles. Andorra ha sortit beneficiada de les vacances motoritzades: si ho mirem bé, han estat i segueix essent la font principal dels nostres ingressos.