Com cada any, a l’agost  em vaig quedar uns dies sol amb el gos. Podria afirmar que es tracta d’una tasca senzilla, perquè les necessitats de la raça Carlino no són excessives. Són animals agraïts als quals els costa molt poc demostrar afecte. Una emoció que  es veu incrementada, de manera exponencial, per les dimensions del tall de pernil dolç que els mostris. Tot i la meva bona voluntat no els negaré que, el primer cop que ens van deixar sols, hi havia certa reticència mútua. “No hi patiu”, els vaig assegurar. Li llegiré un tros de El Quijote cada dia, i ja veureu com ens acabem avenint. 
Després de comprovar que la lectura d’aquest clàssic de Cervantes  no li feia remenar la cua –ni tan sols en el darrer capítol, quan el Bachiller li comenta al cavaller de la trista figura que, per animar-lo,  li ha comprat dos gossos, Butron i Barcino– vaig pensar que potser havia errat la proposta. Però aquest any, per sort,  he trobat per casa una edició antiga de La crida del bosc, de Jack London.  D’una banda és un text molt més curt i no deixa de ser un clàssic. De l’altra, el protagonista del llibre és Buck, un gos domesticat que recupera els instints primitius.  
A mesura que avançàvem en la lectura no m’he pogut estar d’explicar-li que, encara que no ens trobem al territori del Yukon, al Canadà, on es desenvolupa l’acció de la novel·la, al Pirineu també hi havia gossos que tiraven de trineus, en aquest cas en una competició anomenada Pirena. Abans que  s’animi, l’aviso que ja fa uns anys que s’ha deixat de convocar. En tot cas recordo que La crida del bosc ha estat adaptada al cinema un munt de vegades. Decideixo buscar-ne alguna tot prescindint de les que es van fer en blanc i negre. M’han dit que els gossos no hi veuen en colors, i per tant no hauria de ser un problema, però em decanto per la versió més actual, la de l’any 2020, protagonitzada per Harrison Ford.
De seguida m’adono que no té res a veure amb el llibre, del qual tot just en pren el nom, fet més aviat decebedor. Al gos, però, vist el nombre de lladrucs emesos, li ha agradat més que el llibre.  
Acabada la sessió de cinema, em fa notar que és hora de sortir al carrer. Sembla que, com en el cas dels humans, cert cine resulta diürètic. Me’l miro i li comento que encara que hagi entès el missatge de la pel·lícula, un exemplar de la seva raça no sobreviuria gaires dies en aquestes condicions, que no es faci il·lusions. En tot cas, m’he endut tot el necessari per deixar el carrer tal com l’he trobat, ja que els veïns no tenen cap culpa que m’hagin deixat el gos per vacances.