Ja sé que avui aquest text estarà obsolet, tot va tan de pressa, o que molts el veuran caducat perquè això ja ho van dir dimarts, però no me’n puc estar d’afegir-me al clam dels països iberoamericans: “vacunes per a tots” i no per a uns pocs que tot ho tenen i tot ho controlen i que es permeten llençar a les escombraries vaccins com el de la díscola AZ, com qui tira les barres de pa fetes d’avui perquè l’endemà ja estaran dures. Me’n recordo que quan estudiava periodisme vaig triar una assignatura, la professora de la qual vaig veure potser tres vegades durant el curs, que anava de models androcèntrics perquè era feminista fins a la mèdula. A més de l’androcèntric, també ens va fer adonar-nos del model eurocèntric, no l’anomenava d’aquesta manera, però ara el batejo així, segons el qual la història suposadament universal que hem estudiat els de la meva generació només era la d’uns pocs països, la majoria dels quals europeus i ni tan sols de tot Europa, una història que si es referia a països d’altres continents era per abordar-los des del centre del món europeu o occidental per ampliar-lo una miqueta. La història dels benpensants i benestants, la història dels vencedors. Tot per dir que després de 30 anys dels meus estudis les coses han canviat però no tant. Compartir amb els que pel que sigui no tenen o no poden arribar a tenir el que representa un bé col·lectiu costa i molt abans i ara si no és perquè està de moda. El que passa és que les vacunes per a tothom no és un esnobisme, és de justícia. Humana i/o divina? Això ja ho deixo a les creences de cadascú. Diguem-ne humanitària, si voleu.
