Mai he tingut gaire afició als vaixells, suposo que els meus gens pirinencs són fruit de molts anys en terra ferma i el tema m’agafa de lluny, però en els darrers temps –dos anys per una banda, dies per l’altra– uns quants vaixells m’han cridat l’atenció de manera estrepitosa, inquietant diria fins i tot. Són com grans malsons, grans pel·lícules de terror flotants.

Raquel Montes Torralba, analista en afers internacionals, publicava dimarts passat a El Periódico de Catalunya “Els jueus que no va voler ningú”, un excel·lent article sobre el creuer Saint Louis, un vaixell amb persones que fugien de la Segona Guerra Mundial, la majoria jueus, i que no van ser admesos ni a Cuba ni als Estats Units i van haver de tornar a Europa. Montes Torralba feia un paral·lelisme amb els fugitius que ara naveguen pel Mediterrani i alertava que, a diferència de l’època del Saint Louis, tothom coneix la tragèdia a Síria o Líbia i existeix una legislació internacional humanitària molt clara que va sorgir després d’aquella època, com ara la Convenció sobre l’Estatut del Refugiat, entre d’altres. Ara no hi ha excusa, era la vergonyant conclusió.

Més vaixells: els precaris que naveguen pel Mediterrani i els més sòlids d’ONG que rescaten els seus nàufrags, que van a parar en camps de refugiats indignes, com han recordat els joves inconformistes organitzadors de les jornades sobre els refugiats que han tingut lloc a la Massana.

I vaixells com el d’una entitat neonazi que ha intentat desembarcar a la costa catalana i que es dedica a impedir els rescats precisament.

I els últims: els que al port de Barcelona allotgen els policies destinats a reprimir qualsevol intent de votació a Catalunya. El 1934 al mateix port hi va haver l’Uruguai, un vaixell presó, on van anar a parar el president i els consellers de la Generalitat. Ara hi ha uns creuers turístics, el primer blanc amb lletres blaves i el segon amb el Piolín, l’ànec Lucas i el Coiot de Looney Tunes, els clàssics dibuixos animats. Era un vaixell per a creuers infantils, llocs on les famílies passen el dia tancades tot el dia amb els personatges d’animació de torn (per a mi ja un autèntic malson en circumstàncies normals) i que ara es transformen en allotjament per a policies antiavalots. Ni el guionista més recargolat ho hauria imaginat. I tot plegat en el marc de l’operació batejada com Anubis, el déu egipci, fill d’Osiris i de Nefitis, déu de la mort i guardià de les tombes.

Desconcertant. Kilian Jornet ho ha resumit molt bé amb aquest tuit: “A vegades, quan portes molt temps a la muntanya, t’imagines quant deu haver avançat el món, baixes i sembla que hagi tornat enrere.” I és que, com deia Antoni Caus en aquest mateix espai fa uns dies, “el món no és mai com hauria de ser”.