Vàlid sempre que no em toqui a mi

No fa pas massa anys el govern espanyol exigia al seu homòleg veneçolà l’alliberament immediat de l’opositor Leopoldo López després d’un dictamen reclamant aquest alliberament del grup de treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. L’argument? Ben simple: “les resolucions de l’ONU tot i que no siguin vinculants cal complir-les”.

Doncs bé, tot just la setmana passada el mateix grup de treball de les Nacions Unides feia pública una resolució en què instava l’Estat espanyol a “alliberar de forma immediata” l’exvicepresident del govern català Oriol Junqueres així com els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, per a qui a més a més sol·licitava que se’ls indemnitzés pels gairebé dos anys que són en presó preventiva.

Lluny d’acatar el dictamen, i davant l’astorament de bona part de la comunitat internacional, que cada vegada té més clar que Espanya no és ben bé la democràcia i Estat de dret que afirma ser, l’executiu espanyol, oblidant el que defensava quan aquest tipus de resolucions afectaven d’altres països, ha posat en dubte no només el contingut del dictamen, sinó també el propi grup de treball sobre la Detenció Arbitrària del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides i, particularment, dos dels seus membres, que ha exigit que siguin apartats.

Des de l’ONU ja s’han rebutjat les crítiques d’aquesta nova pataleta del govern d’un país a qui no li agrada que li recordin que en termes democràtics té encara camí per fer.