Novament no espereu un descobriment, avui; es tracta d’una cosa molt gastada. El terrorisme. Demano perdó per endavant si repeteixo coses que ja van sortir en escrits anteriors.

Mentre el món occidental s’esgarrifava per l’atemptat de Londres i els diaris i les televisions treien fum de tanta informació, em va venir a la memòria l’11 de setembre a Nova York. Un moment transcendental, un fet que ha canviat el decurs de la història de la humanitat. Un abans i un després.

El que em va quedar gravat, a part de l’espectacle dantesc, increïble, de l’ensorrament d’aquelles torres gegantines, fou la celebració religiosa a la catedral de Filadèlfia uns dies després. Encara ho veig ara. Tota la pompa i majestat dels poderosos, asseguts a primera fila, amb el minusvàlid mental, el president Bush, al capdavant i els clergues de les principals religions del país. Tot un espectacle!! Era la cimera de la força i la fe. Tots units contra els bàrbars terroristes, els dolents, les forces del mal, que s’havien atrevit a atemptar contra l’imperi, la llei i l’ordre. Convençuts i satisfets... Sens dubte tenim la raó, som els bons i ells els bàrbars, els enemics de la humanitat.

Es va decidir que la venjança seria terrible i que la victòria del bé era una cosa segura... Som invencibles, ho tenim tot: avions, armes, un exèrcit imparable... Ja veus, amic lector, el que ha passat. Quin rosari d’errors, fracassos i desgràcies!! Es va obrir la caixa dels trons i la humanitat convulsa està pagant un altíssim i imprevisible preu: milions de morts, atemptats, inseguretat... El món ja no tornarà a ésser el que era.

Era previsible, això? Què esperaven els poderosos? Que havien trobat la solució satisfactòria del problema? Quins il·lusos! Admira que tants serveis secrets, tants generals de moltes estrelles, tants ordinadors i gent de talent no veiessin una cosa més que evident. El terrorisme no es pot vèncer amb la força, ni amb la policia… És més, ja tenen una arma perfecta, imparable: els vehicles automòbils. Res més fàcil, res més a l’abast.

Imagineu-vos un suïcida que decideix baixar per les rambles de Barcelona, dona un cop de volant i s’emporta un munt de vianants que caminen pel centre, i qui diu les rambles diu els Camps Elisis o la Cinquena Avinguda! Ens tenen acorralats, contra la paret. Tots.

Solucionar el problema per la força és absolutament impossible. Què es pot fer? Una cosa més i més impossible encara... anar a les arrels més profundes on rau l’origen d’aquesta plaga, que està ofegant la humanitat. Per a mi, un desgraciat d’un racó de món, la cosa és clara, molt clara. Un carrer sense sortida.

Em comentava Lia, una coneguda georgiana, que no comprenia que cinc morts a Londres fessin infinitament més soroll que els centenars de milers de víctimes a Síria, l’Iraq i Àfrica o els ofegats al Mediterrani... Com es pot deformar la realitat tan descaradament? Kafkià!! No som tots fills de pare i mare, amb dret a la vida i a la dignitat? Tots iguals.

Preguntem-nos per les causes primeres del terrorisme i la resposta és evident. La supèrbia, l’arrogància, l’actitud Rambo dels que es pensen que són els amos del món. Si humiliem els homes i els arraconem, els menyspreem, sorgeixen els desesperats, els que no tenen res a perdre, només la vida, i la perden per despit, desesperats, perquè abans els hem fet perdre el cap. Cap força pot deturar-los. Res ni ningú. I aquí, a Occident, en tenim milers preparats per a l’atac.

Un gran error és infravalorar el poder i el saber d’aquests pobles. La demostració més gran del que són capaços la tenim en l’èpic i brillant atac a les Torres Bessones. Van colpir el mateix cor de l’imperi, una proesa increïble. Pensar que la policia pot protegir-nos és una quimera.

L’amic Trump, envoltat de generals i consellers altius, racistes i d’extrema dreta, comet un gran error amb les seves lleis que prohibeixen l’entrada als musulmans. Tenen idea del seu nombre i el seu poder i... la seva dignitat? Ajuda molt la seva política obertament antipalestina? Voler fer de Jerusalem la capital d’Israel? No són els palestins fills del Déu en què, teòricament, creu Mr. Trump? De lluny sembla que hi hagi un complot per acabar amb els palestins. Porta això a la pau? Evidentment estan cecs. Estan fomentant el terrorisme.

Una causa paral·lela és l’estructura capitalista del sistema. Mentre un grup reduït de persones tenen una gran part de la riquesa, milions i milions romanen en la misèria. Això no es pot aguantar. El sistema s’està enfonsant i el dia menys pensat pot explotar. Mirem només el nostre entorn i el nivell creixent de pobresa a Espanya, França, Itàlia..., i tanquem els ulls a la resta del planeta. I anem a pitjor. Uns pares que no poden donar pa als fills poden arribar a la violència, i de la violència al delicte o al crim. Els senyors de la llista Forbes poden dinar tres vegades el mateix dia? Alguns d’ells, ja d’edat avançada, em fan pensar en el que deia Ciceró: “Quan ja queda poc camí en la vida, per a què volem més provisions?” Quin ésser estrany és l’home! Cec i estult.

Una altra raó me l’apunta un amic més llest que jo, que diu que el terrorisme ja li va bé a algú i que darrere de tanta mort en el planeta hi pot haver un interès que va més enllà de l’economia. El que és indiscutible és que el terrorisme genera bilions de beneficis a gent i a països que no tenen gens de ganes que acabi... I jo, somniador, vaig predicant el meu evangeli de l’empatia, l’amabilitat, la tendresa i la bondat... És més, se m’acut que els interessats que continuï el terror són molt i molt poderosos, els que realment regeixen el destí de la humanitat, els que no es veuen ni sabem qui són. Amics, ho tenim molt difícil!

Com deia més amunt, el terrorisme no té solució. Una (im)possible solució és la policial. L’altra, la justa distribució de la riquesa. Carrer sense sortida. Confiem en la sort, que no ens toqui... I com sempre en aquests monòlegs, l’eterna pregunta: i jo, què puc fer? Poquet, amic, molt poquet. Tornem a la idea de sembrar moltes illes verdes en aquest oceà de violència. Fer cada un de nosaltres l’impossible perquè al voltant nostre hi hagi justícia i pau, i compassió, i que siguin moltes les illes verdes, moltes i moltes. Pensem que hi ha un gran nombre de gent bona. Recordem la dita francesa Le bruit ne fait pas de bien et le bien ne fait pas de bruit. Hi ha multitud d’organitzacions i de gent sensibilitzada, herois callats, investigadors que treballen per la nostra salut, arquitectes que volen habitatges i ciutats més humanes, persones dedicades... Comença a veure’s algun raig de llum a l’horitzó.

Per fer el nostre desig més europeu acabarem amb una dita alemanya: Immer hoffen and nie verszweilfeln (sempre esperar i mai desesperar).