Varietés

Hi ha èpoques de la temporada que són cícliques, en què els temes que apareixen es repeteixen una i altra vegada. Em sembla bé, sobretot perquè això et permet anar afinant una mica. O molt. Hi ha de tot a la vinya del Senyor i entre tots, espero, volem deixar opinions, donar idees. La nostra idea.
Ara estem en el moment de les subvencions culturals i s’escolten veus de tots els sectors que reclamen el que ens anuncien, per bé i per malament: els que es queden sense ajut, els que no diuen ni piu, els que les donen, els que n’han tret el que volien, les bones voluntats, els canvis que no arriben, que si tu ets més professional que jo.
Doncs sí, som on sempre. Aquest any, als temes recurrents s’hi afegeixen noves intencions, unes de més pròximes, com el Pla Estratègic de la Cultura, la línia que marca l’horitzó, i una mica més enllà, l’Estatut de l’artista. Cal fer colzes i llegir-ho tot amb lupa, i després fer un exercici de traducció a la realitat. Una mica després, el de comprensió per aplicar-ho a cada sector i entendre que encara ha d’aparèixer el que els uneix tots, l’Anell Únic. 
A les subvencions es pretén, i de fet cal aplicar diferències a cada sector, el dilema no es pot reduir només a amateurs versus professionals. Cada disciplina té les seves particularitats i l’Estatut de l’artista ha d’aprofundir més en el sentit d’“artista professional”, que el té doble perquè no només ha d’incidir en els creadors, sinó també en els que els contracten. Si no es controla que es contracti professionals, al final l’“artista amic” acabarà per rebentar el negoci (preus, caixets, règim de la CASS). Els que el contracten han d’estar obligats a pagar el que val la feina. En aquestes dues qüestions es parla molt d’intrusisme i el que a mi em sembla és que fins que no es faci una bona separació per sectors per afrontar realitats diverses serà molt difícil. 
Encara que no soni gaire romàntic, hem de ser menys artistes i més professionals. Ignoro moltes realitats del dia a dia de músics i de cineastes, que acostumen a ser els que més alcen la veu en aquests casos, pel volum de professionals i perquè els seus projectes solen necessitar pressupostos més elevats per tirar-los endavant. El sector que conec millor, com a mínim en què em moc, perquè hi ha dies que em deixa fora de joc, i que és el teatral, estem lluny, molt lluny d’estar àmpliament representat, escoltat, cuidat, i espero que les passes que s’estan fent, que són bones, tinguin en compte les opinions dels que porten anys lluitant al país perquè la xarxa teatral ocupi un bon lloc. És un camp difícil, però si entre tots ens cuidem acabarem creixent sans, professionals i, evidentment, també artistes.