On vas, envàs?

A casa, una de les coses que primer van aprendre els nens, arribats a una edat, és a reciclar. Ja de ben petits els fèiem adonar de la importància de classificar bé els residus domèstics. I quan no acabava d’arribar-los el concepte, al final ho assimilaven per la via ràpida: si no eren capaços de disposar correctament, per exemple, dels seus bolquers, no hi havia farinetes. Al començament van perdre pes, però a la que van captar la idea, oli en un llum. 
Confesso que es tracta d’una dèria més meva que no pas de la mare de les criatures, amb qui, no ho negaré, hem tingut alguna topada al respecte. A banda de no entendre la necessitat de dur el tema fins a certs extrems, n’està farta que, entre uns i altres cubells, faci anys que la majoria del nostre –ja de per si– exigu balcó sembli el Punt Verd de la Mancomunitat d’Escombraries. A la vegada, em critica (no podria tenir més raó, però això, per descomptat, a ella no li ho puc admetre) com d’exagerat resulta fer que abans d’anar al llit la família repassi on van les diferents andròmines, i és que n’hi ha que ho posen difícil. Ens queden no pocs interrogants, però amb afany i sacrifici franciscans hem après que cal desenganxar el film plàstic del paper per embolcallar el pernil dolç, i gaudim de les hores junts destriant el marro de cafè de les càpsules d’alumini. Ah, sí! Ara ja sabem que el paper de plata utilitzat cal llençar-lo net, de manera que anem guardant-lo, i en el moment que assoleix volum considerable raspem les restes de menjar, omplim les carmanyoles i el cap de setmana anem de pícnic. Jo m’entretinc a separar el cotó dels bastonets per a les orelles del palet corresponent després, faltaria, de recuperar-hi el cerumen, per emmagatzemar-lo. N’he acumulat uns trenta quilos al rebost, en espera de trobar-li un ús alternatiu, potser d’hidratant facial o edulcorant. Ep! En un esforç per donar-li un caire una mica més lúdic a l’experiència, ahir vam passar-nos-ho d’allò més bé, fabricant plegats un tres en ratlla. Les fitxes són pinyols escuradets d’oliva grossal; el tauler, està fet a base de corna compactada de pernil salat; i els dibuixos decoratius, per evitar l’ús de productes nocius per a la natura, vam pintar-los amb sang menstrual. Més biodegradable, impossible.
Tanta història, em recrimina la senyora de la casa, perquè en acabat ho barregin tot, a la planta de processament, que gairebé es diria que són gestionades per sectes satàniques que busquen la destrucció del món. Parla d’oïdes, però m’assegura que el cunyat té una cosina tercera per part de pare que jura pel més sagrat que la sogra de la veïna va veure-ho amb els seus propis ulls. Va ser el dia que també se li va aparèixer Papa Barrufet.