Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Robert Lizarte

Robert Lizarte

Divulgador històric i campaner

 

 

Veedoria




En una societat tradicional tal com era la nostra no fa pas tants anys, les històries i les tradicions així com també les lleis, s’aplicaven segons el seny ancestral dels més experimentats (els padrins) i també pels usos i costums seculars del país. Hi havia poc per escrit, i del poc que hi havia, eren lleis medievals que es continuaven aplicant als litigis entre veïns, exemple de les quals serien les Ordinacions d’en Sanctacília!, també conegudes pels nostres avantpassats per les Lleis de Santa Cecília, datades entre els segles XIII i XIV i, segons la tradició oral, regnant a Aragó un rei que es deia Jaume (possiblement el segon d’aquest nom).
Aquestes normes eren bàsicament sobre servituds i urbanisme. A casa nostra eren aplicades a les causes entre veïns fins al 1993, mitjançant un tribunal que de ben segur els més grans recordaran, el de Visura o Veedoria, i del qual la Constitució va anul·lar, passant les seves competències a la secció civil de la Batllia.  
Semblar que les antigues lleis i consuetuds les redactà un tal Jaume Sanctacília, i del cognom de l’autor en derivaria el nom de les ordinacions; com veiem, no tenint res a veure amb la santa patrona dels músics martiritzada a Roma al segle II, tal com m’afirmava un dia un padrí d’Encamp que havia pres part per raó del seu càrrec de conseller de comú en un litigi, assistint-hi en primera instància (als anys 60) per un conflicte d’una paret mitgera, com a autoritat comunal però també com a veedor i oïdor (el que mira o observa, i el que escolta) i si per tal d’aplicar “les lleis de la Santa Cecília, tal com Déu mana”. És a dir, de la forma més justa possible per les dues parts.
Posem per cas què un veí feia una lluerna (finestra) on no tocava o privava d’un pas a un altre que hi tenia dret, la part perjudicada, ho denunciava al cònsol i aquest anava amb el cònsol menor i els consellers majors i menors de la parròquia per tal d’arribar a una entesa entre els litigants, també coneguda per “una amigable composició” i si no es posaven d’acord després d’aquesta primera instància, el cònsol firmava una sentència en primera instància (en cas de desacord només, si hi havia acord no es feia) i ho anunciava als seus homòlegs de les altres cinc parròquies (fins al 1978 hi havia sis parròquies), acordant un dia per la vista i assistint-hi tots els cònsols menys el de la parròquia on tenia lloc el litigi. Si seguien sense posar-s’hi d’acord, es recorria a la tercera i darrera instància, que era formada pels 24 consellers generals o “els de la Vall”.
La sentència que en sortia d’aquesta instància era ferma i normalment no se solia recórrer, però alguna vegada s’havia fet demanant-ho als delegats permanents dels Prínceps. El cerimonial que es seguia era ferm, seriós i rigorós. Tal com s’espera que sigui un tribunal. El dia convingut per fer la Visura, normalment a trenc d’alba, tot just començava a fer-se dia i havent-se sentit les tres batallades de la campana grossa de l’església parroquial, que marcaven el primer dels tres Tocs d’Oracions del dia (matí, migdia i nit), en despuntar el sol, en primera instància els cònsols i consellers majors i menors i, en segona i tercera instància les altres autoritats (cònsols i consellers generals) arribaven abillats amb el vestit cerimonial propi de la seva dignitat composat per: sabates, pantalons i corbata negres, camisa blanca, tricorni i gambeto (capa) negres també, a excepció dels síndics que duen bicorn. Al pit, per sobre de la corbata i el gambeto, els cònsols o els síndics lluïen la medalla de dues cares (a l’anvers l’escut nacional i al revers la Mare de Déu de Meritxell) que representa a l’autoritat. També acompanyava el seguici en totes les instàncies el secretari del Consell General  que prenia nota en tot moment.
Una vegada la comitiva havia arribat al lloc on hi havia les confrontacions, quan el cònsol feia un senyal, el públic concurrent (quasi sempre era molt nombrós) callava de seguit. En un silenci sepulcral començava la Visura. De seguida el primer a exposar les seves raons era el denunciant. Tot seguit, el denunciat feia ús de la seva paraula i finalment els membres del tribunal s’apartaven una mica per tal de dirimir i dictar sentència o fer-los arribar a un acord que fos beneficiós per ambdues parts.
Una de les curiositats d’aquest tribunal era que no es podia “tallar a l’enraonador” (és a dir, a qui estigués parlant) i el torn de paraula es respectava de forma sagrada, sent-ne el cònsol o el síndic l’àrbitre. La visura només acabava quan es ponia el Sol (podent continuar varis dies) o bé si hi havia sentència en qualsevol instància.
Us imagineu avui en dia els consellers i síndics amb vestits de cerimònia fent un acte de visura al bell mig dels flamants edificis de la vall central? 

 

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte