‘Veggie’, ‘raw’, ‘crunch’... Quin estrès!

Vull ser veggie. Vegetariana o vegana, no ho sé ben bé. Primer pas: m’he comprat la liquadora. Faré sucs multivitamínics, superdesintoxicants, regeneradors. Ja fa dies que he passat la ratlla dels 40, això és seriós, em cal productes anti-aging, sobretot que esborrin l’edat, que aturin el pas del temps, com diu l’anunci de crema. Molt factible. Amb tant de suc –hi ha 1.624 combinacions de fruites, verdures i vegetals en el llibre que segueixo– tinc seriosos riscos de desintegrar el meu intestí, però m’és igual. Vull ser veggie.
Potser em decantaré per una dieta raw, en la qual tot sigui cru. Es veu que així es mantenen les propietas dels vegetals en un estat puríssim. M’hi deixaré les dents, però més igual. Vull ser veggie i vull menjar raw.
A Barcelona vaig a un restaurant flexiterià –el vegetarià de la cantonada està ple–. Els flexiterians són vegetarians però flexibles, si convé mengen peix, o carn de qualitat, o pernil. Això no està malament, no és una renúncia total. És com si un capellà o una monja poguessin tenir una mica de sexe de tant en tant. 
Al flexiterià la primera lliçó que aprenc és molt evident: he de millorar el meu anglès, un 75% de la carta està escrita en aquesta llengua i entenc ben poca cosa. Opto per unes roasted carrots d’aperitiu. Llegir la carta demana ben bé mitja hora. A banda de l’impediment amb l’idioma, hi ha tantes etiquetes, tants tipus de menjar veggie i raw, que és realment difícil fer una elecció mínimament decent el primer dia. Ja insistiré i el pròxim dia portaré un diccionari.
Agafo el dominical i llegeixo: “Los 10 principios de una veggie.” Necessito suport teòric, una bíblia. Apunto: un cop he complert amb la liquadora, ara em falta el kit per a l’hort urbà. I prometo mirar-me el catàleg d’unes vacances veggie en hotels de luxe, que són caríssimes però deuen ser la bomba. Les ha fet la Gwyneth Paltrow. 
Menjar tan lleuger no pot ser bo. M’adormo, fluixejo. Tinc un malson. Sóc en un restaurant del Pirineu, estic a punt de menjar una selecció d’embotits casolans amb amanida i pa amb tomàquet i després un arròs de muntanya espectacular. Estic a punt de començar quan apareix Xevi Verdaguer. No! Farines no! Carn no! Sucres no! Ja no menciona els làctics –en el somni ell ja sap que sóc intolerant a la lactosa–. ¿I què puc menjar? Em limita la dieta a quatre arrels, quinoa, chía i algun llegum per als dies de festa major.
Prenc la liquadora i li dono una puntada de peu que arriba a l’altra punta de carrer. Espero no haver-li fet mal a ningú.