Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Ferran Goya

Ferran Goya

Enginyer

 

 

Vella i nova política




Amb només 27 anys, José Ortega y Gasset ja era catedràtic de Metafísica de la Universitat Central de Madrid el 1910. Havia estudiat en les universitats de Deusto i de Madrid. Era doctor en Filosofia i havia ampliat estudis a Leipzig, Colònia, Berlín i Marburg.
Quatre anys més tard, el  març del 1914, irromp a la vida política amb la conferència Vieja y nueva política, que va impartir al Teatro de la Comedia de Madrid.
Per fer un tast del contingut de la conferència, copio una de les frases que va recollir més aplaudiments: “La España oficial consiste, pues, en una especie de partidos fantasmas que defienden los fantasmas de unas ideas y que, apoyados por las sombras de unos periódicos, hacen marchar unos Ministerios de alucinación”. 
En la seva llarga intervenció no va dir ni una paraula sobre la guerra colonial al Marroc (1907-1919), ni de l’assassinat, el 1912, del polític liberal José Canalejas; cap referència a un món rural en el qual aristòcrates posseïen pobles sencers i que reclamava una reforma agrària radical, ni a les desigualtats socials, al militarisme, al caciquisme o a les vagues obreres. 
Mancaven quatre mesos per al començament de la Gran Guerra la causa de la qual es covava des de feia temps amb la rivalitat de les potències imperialistes, però al jove Ortega això no li treia la son. Malgrat la seva enorme talla intel·lectual era difícil distreure’l de l’ocupació política preferida: entotsolar-se i mirar-se el melic. 
A la conferència, Ortega va guardar una escrupolosa equidistància entre monarquia i república, entre l’esquerra i la dreta, entre liberals i conservadors... Així ho resumia: “Vamos a actuar en política como monárquicos sin lealismo”.
El vell dilema orteguià entre vella i nova política s’ha convertit en un tòpic. A Espanya l’han utilitzat partits com Podem, Ciudadanos o VOX, convençuts que amb ells s’iniciava una nova etapa en la història d’Espanya. La forma de presentar el dilema condiciona la resposta: qui voldria el que és vell i gastat, i qui menysprearia la novetat? 
És cert que, en resposta a aquesta simplificació, altres proposen el dilema –també discutible– de la destresa front la inexperiència. Qui voldria el govern dels maldestres? Fent d’advocat del diable podria argumentar que si es deixa la política a les mans de la gent experimentada correm el risc de perpetuar unes pràctiques aviciades. Ara bé, marginar per sistema l’experiència pot suposar un desgavell de coneixements i saviesa, sense reduir el risc d’incompetència, corrupció i arribisme.
La identificació artificiosa entre novetat i joventut tampoc és acceptable acríticament. El nou no té per què ser el que diuen els joves, que algunes vegades manlleven tòpics centenaris com el del jove Ortega el 1914 o encara més vells com el culte als ideals retòrics de concòrdia (Ciceró) utilitzats en les seves polèmiques per la classe dirigent senatorial en els darrers segles de la República romana. 
Tinc el convenciment que per a molts joves és millor una crítica al moment oportú que l’adulació –no exempta de paternalisme– amb què alguns sèniors tracten i se sumen a les propostes i les idees noves; i perquè, tot sigui dit, algunes d’aquestes propostes no són gens noves, i si ho són, generalment han estat escassament contrastades. 
Javier Cercas, amb el seu llenguatge directe, deia l’agost del 2015 a El País Semanal: “És idiota estar amb l’anomenada nova política només perquè és nova: en tot cas s’hi hauria d’estar perquè és bona o millor que la vella”. 
Tenim abundants exemples on el nou pot millorar l’existent, però també empitjorar-lo. 

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte