Velles Cases i el patrimoni

La defensa del patrimoni cultural és fonamental per a la protecció i conservació de l’herència que, com a societat, passem de generació en generació. Sense aquest patrimoni, una part de nosaltres desapareixeria inevitablement amb el pas del temps, amb l’obsolescència programada de la memòria humana. Hauria de ser objectiu de tots, per tant, la seva preservació a mitjà i llarg termini. Vivim en un món, tanmateix, en què el valor del nostre patrimoni és posat en qüestió per interessos més immediats i malauradament menys importants. Sort en tenim, doncs, que hi hagi qui dedica part del seu temps lliure a una causa tan lloable com ho és la defensa de l’herència cultural del passat i el present. 
Aquest és el cas de Velles Cases Andorranes, una entitat que aplega persones preocupades per la preservació del patrimoni del nostre país. L’associació, amb anys d’història, ha tingut un protagonisme destacat els darrers anys per la infatigable tasca del seu ja expresident Claude Benet, que entre altres coses ha impulsat la recuperació i preservació del Fargo, un vehicle que de no haver comptat amb l’interès de l’entitat encara s’estaria podrint en aquell solar de Sant Julià. En relació amb aquest projecte, el del Fargo, cal celebrar que l’Administració finalment s’hi hagi implicat de manera decidida, malgrat que en alguns moments, a l’inici de tot, fa uns anys, la desídia institucional va ser majúscula. Sense Velles Cases el Fargo no hauria sortit del seu cau, ni tampoc hauria estat un projecte amb implicació de l’Administració sense la insistència fins a la sacietat de Benet. Un corcó, certament, com el defineix l’Andrés Luengo. 
No vull saber les hores incomptables que ha implicat l’èxit d’un projecte com el del Fargo. Hores de correus electrònics, de reunions, de trucades, de desplaçaments, de recerca als arxius... I tot per amor a l’art, perquè ja ho saben que això de la cultura és una afició per la qual no paga ningú més enllà d’un parell de copets a l’espatlla i encara gràcies. I si qui va impulsar-ho hagués desistit, abaixant els braços veient tantes portes tancades? I si hagués cregut que el seu temps i la seva vida personal valien més que un autobús rovellat? Doncs hauríem perdut una peça més del mosaic fragmentari que ens permet contemplar el nostre passat.
A Velles Cases han renovat la junta directiva i Benet ha passat el testimoni a Lizarte, un relleu necessari per evitar la combustió espontània d’aquesta gent que dona tant per al país malgrat arribar a cremar-se en algun moment. Estic plenament segur que el nou equip directiu mantindrà viva la flama d’una entitat fonamental de la nostra societat civil. Necessitem aquestes associacions i aquestes persones perquè són elles les que alerten de riscos sobre el patrimoni i fiscalitzen la tasca de l’Administració en aquest sentit, una fiscalització necessària i que no va en contra de ningú, sinó que és pel bé de tots.
I en la mateixa línia de Velles Cases, també cal recordar la tasca d’Enric Dilmé, un altre corcó infatigable a l’hora de recordar-nos la importància d’un patrimoni més recent del segle XX però no per això menys important ni secundari. Durant anys, les recerques de Dilmé han permès recuperar projectes arquitectònics de l’Andorra que podria haver estat, a més de posar en valor edificis presents en el nostre paisatge urbà que potser, a primer cop d’ull, no valorem suficientment. I quan passa això el risc és que, en un descuit –accidental o volgut, digueu-me malpensat– una excavadora i unes quantes tones de formigó ho escombrin tot. 
A tots ells, doncs, hem d’estar-los agraïts per la seva tasca i dedicació, i reconèixer-los una feina que fan sense esperar res a canvi, tan sols la recompensa de veure que els que vindran darrere nostre podran gaudir d’aquelles joies que nosaltres podem contemplar avui com a part del nostre entorn quotidià. Per mi, ja teniu el cel guanyat!