Em permeto canalitzar les reflexions de la meva mare sobre la vellesa i l’atreviment dels qui es pensen que perquè “som velles, som tontes”, sense cultureta, sense conèixer drets i deures... Li he sentit dir força els últims temps perquè així és com se sent tractada en ocasions pel servei d’atenció domiciliària, del qual n’és usuària des de fa un any. No aquí, a Barcelona, però penso que de tot es pot aprendre i també d’aquesta experiència. Darrerament la coordinadora de l’empresa subcontractada per l’Ajuntament de Barcelona li va fer una mena d’avaluació del servei (la mare en diu examen) amb la sorpresa que més aviat l’estaven examinant a ella. La mare, com diria ella mateixa, no es xupa el dit i “de cintura cap amunt [la cito] estic perfectament”. Ara hi fico jo cullerada: “està estupenda”. Tant de bo a voltes no fos tan clarivident. En canvi, les cames no l’acompanyen, li costa molt caminar. No per això és “la vieja esta”. Cito una treballadora familiar que, a més de l’expressió desafortunada, quan va acompanyar la mare a comprar al súper va desaparèixer i quan ja la dona anava a la caixa per pagar va reaparèixer amagant-se quelcom sota l’anorac amb la conseqüent mala estona que va passar la mare. Per cert, la tal treballadora familiar havia estat posada de model a les altres dins l’empresa. A més de concloure que recursos humans va tenir poca vista en la contractació, cal denunciar que la gent gran mereix com a mínim respecte i que la seva vida no se’ls compliqui més encara. A la mare i el pare, que té demència, els hi ha passat de tot amb el servei d’atenció domiciliària: incompliments, pirateig de targetes, acusacions falses... Com diria ella, “n’hi hauria per escriure un llibre”. I no seria pas una novel·la rosa, us ho puc ben dir.
